Paradigma Racional-Positivista:
Un paradigma és el mateix que un model. Però no és el mateix que un corrent: el corrent és de caire més general, i els paradigmes es poden trobar inserit dins diferents models.S’ha produït una clara evolució cultural al llarg del temps. Ja en l’antiga Grècia, Plató va començar a sistematitzar el pensament, però finalment es va acabar dedicant al món de les idees. Va ser Aristòtil qui va introduir observacions i va sistematitzar el pensament: va observar la natura i es va fixar en la ciència. Estem parlant d’ara fa 2.300 anys. Aquests primers filòsofs van crear corrents de pensament, que ja es comencen a inserir dins aquesta línia científica.
La història va transcorrent, cau l’Imperi Romà, arriben les invasions bàrbares i ens endinsem en l’Edat Mitjana, moment en que tot això queda amagat, invisibilitzat, ja que prima la religió.
Els àrabs això ho van seguir treballant, i arribaren a Europa, a Al-Andalus, on continuen desenvolupant el seu saber. Al-Andalus va ser una gran font cultural en mig d’una Europa fosca. El llegat àrab encara està present a la nostra societat. Els hi hem d’agrair el fet d’haver-nos portat els números, molt importants per al càlcul, noms i sons, com és el de la lletra z en castellà.
Tot això canviarà amb el Renaixement, que és un ressorgir de l’home i la ciència. Apareix la ciència positiva practicada, en un sentit més empíric, es fan experiments, observació, es prenen dades, temperatura,... Un bon exemple d’això fou el treball realitzat per homes com Copèrnic o Galileu.
Quan arribem al segle XVIII, els Il·lustrats van donar un gran suport al desenvolupament de la ciència en general, més concretament la química, investiguen sobre el meridià de la terra, afinen les hores,...
Tot el segle XIX s’avança cap a una ciència positiva, que és la construcció del model racional Positivista. S’ha de comprovar els resultats de tot allò que es fa: tot allò que té comprovació empírica dóna lloc al positivisme.
Allò que s’investiga s’orienta als resultats. Es veu clarament en exemples com el de la medicina aplicada, per exemple, els trasplants de cor.
S’ha d’observar el món per a poder conèixer la realitat. Tothom segueix aquesta fórmula:
Subjecte (jo) + Realitat Objectiva = Realitat
Hi ha moltes coses que es poden veure d’aquesta manera, de forma positivista. Seguint el model empíric positivista, tenim la meteorologia. La realitat està i només s’ha de buscar la forma de poder-la veure.
A finals del segle XIX, Durkheim fa un tractament positivista, però la realitat humana és molt més complex.
El paradigma racional – positivista està orientat als resultats.
Com ja s’ha dit, el paradigma racional positivista sorgeix de les ciències naturals i s’extrapola a les ciències socials. Té una pretensió clara: sostenir que les prediccions són una explicació dels fets. Aquest paradigma té unes característiques determinades:
· És de caire Prediccionista: el més important és plantejar una sèrie d’hipòtesi i verificar si aquestes es compleixen o no.
· Aparent relació entre investigador i objecte d’estudi: No hi ha una reproducció del fenomen estudiat tal i com es dóna a la realitat externa. L’objecte passiu té una existència pròpia, intercadentment de que qui l’estudia.
· Mètode Científic Experimental: Es recolza en l’estadística, que quantifica, verifica i mesura. Però no té presents tots els elements que formen el tot, sinó que es fa per mostreig.
· Separació Teoria i Pràctica predominant: Les investigacions parteixen de la realitat i només contribueixen a ampliar el marc teòric.
· Aspira a la Predicció, Exactitud, Rigor i Control en l’estudi de fenòmens. Vol establir lleis i explicacions de caire general per les que regeixi l’objecte d’estudi. · Desenvolupament del Coneixement Nomètic: Considera que la via hipotètica i deductiva és vàlida per a totes les ciències. És una via centrada en la semblança.
· Deslligament entre investigació i acció: La seva premissa és que pot haver una investigació sense una acció immediata.
· Es vàlida a gran escala.
· Aspira a arribar a l’objectivitat.
Paradigma Hermenèutic Interpretatiu:
L’hermenèutica s’encarrega dels textos antics per a fer una interpretació. La realitat objectiva no és suficient, s’ha d’anar més enllà, per això s’ha d’interpretar. L’individu ha de ser conscient de que forma part de la realitat, no obstant això, observar no és suficient.
Això comença per la fenomenologia de Husser: s’accepta que és interpretatiu perquè la realitat és objectiva.
Al segle XX i al segle XIX es desenvolupa tant la fenomenologia com l’hermenèutica.
Els plantejaments positivistes no desapareixen, continuen existint. Sobre tot al Cercle de Viena, personatges com Pope,...
Cercle de Viena
La filosofia assegura la continuïtat de la ciència. La filosofia és allò que justifica la ciència.
El paradigma interpretatiu entén la realitat com a dinàmica i diversa. També s’ha anomenat qualitatiu, fenomenològic-naturista o humanista. A aquest paradigma li interessa el significat de les accions humanes i la pràctica social. El seu propòsit és fer una negació de les nocions científiques d’explicació, predicció control del paradigma positivista per les nocions de comprensió, significació i acció.
Les característiques d’aquest paradigma són les següents:
· Orientació al Descobriment: Busca la interconnexió dels elements que poden estar influint en alguna cosa que resulti de determinada forma.
· Relació Concomitant entre Investigador i Objecte d’Estudi: Significa que hi ha una participació democràtica i comunicativa entre investigador i subjecte investigat.
· Model de Producció de Coneixement basat en l’Entrevista, l’Observació Sistemàtica i l’Estudi de Casos: Està basat en el coneixement que permet a l’investigador entendre allò que passa amb l’objecte d’estudi, a partir de la interpretació il·lustrada.
· Desproporció entre la Teoria i la Pràctica: Predomina la pràctica. No es pretén establir generalitzacions ni lleis, ni ampliar el coneixement teòric. · Descobriment i Comprensió dels Fenòmens en Condicions Naturals: El seu objectiu és aprofundir en el món personal de l’home i la dona, interpretar les situacions diverses, les intencions, els sentits, les creences i les motivacions.
· Coneixement Ideogràfic: Descripció i comprensió del fet individual, particular, allò que és singular en un fenomen. Es centra en les diferències.
· Interacció permanent entre Investigació i Acció: L’acció és la font de tot coneixement i la investigació es constitueix en sí com a una acció transformadora.
· Es pot utilitzar en petits grups o a petita escala.
Paradigma Sociocrític:
És el model de l’Escola de Frankfurt. Són sociòlegs de l’escola marxista i seguidors de Webber. Personatges com Adorno,... que d’Alemanya hauran de fugir cap als Estats Units per la gran persecució que va existir contra els jueus.
Horkeiner fa un plantejament amb un anàlisi crític, que s’ha anomenat la sociocrítica.
El positivisme està bé fins els anys 30 del segle XX, però no hi ha prou amb un punt de vista únic. El tema social tampoc és suficient: s’ha d’orientar el canvi a la pràctica social.
La feina de l’investigador comença per analitzar les transformacions socials fina a arribar a oferir respostes als problemes que d’aquí se’n deriven.
Aquest paradigma es caracteritza per:
· Dirigit a l’Aplicació: Està dirigit a analitzar les transformacions socials i la implicació dels investigadors en solucionar problemes partint de l’autoreflexió.
· Correspondència entre Investigador i Objecte d’Estudi: Des d’aquesta perspectiva, l’investigació té un caràcter autoreflexiu, emancipador i transformadora per als dos. Però s’introdueix la ideologia de forma explícita.
· Observació Participant com a Mètode de Coneixement: Els subjectes d’investigació i l’investigador estan en constant reflexió i autoreflexió per solucionar els problemes.
· Desproporció en la Relació entre Teoria i Pràctica: No és fonamental establir lleis o fer generalitzacions del coneixement teòric. · Coneixement és Útil per Alliberar l’home: Es proposa oferir respostes als problemes i millorar o canviar les pràctiques quotidianes. Es posa al servei d’un grup o categoria social desfavorida.
· Desenvolupament del Coneixement Sociocrític: Els principis ideològics apunten a a una transformació de les relacions socials. Està centrar en les diferències.
· Interrelació Permanent entre Investigació i Acció: L’acció és la font de coneixement i la investigació es constitueix en una acció transformadora. L’acció transformadora té com a base el coneixement, l’acció i els valors reals, que surten de la vida social.
Paradigma Emergent:
Està apareixent un nou paradigma, que encara està naixent. És l’experiencial transconscient: l’experiència que l’individu té de sí mateix a la vida, la capacitat d’anàlisi, s’ha de tenir present l’experiència vital.
L’individu s’adona de que abans d’ell hi ha més i es té consciència d’ésser en la immensitat.
Aquest paradigma és el resultat dels tres paradigmes anteriors, fent el salt a la incorporació de vivències, l’existència espiritual, la dimensió religiosa,...
No es pot negar ho altre, però s’ha d’interpretar tot el voltant.
El paradigma emergent és la comprensió de la objectivitat científica. Es basa en una renovada teoria de la racionalitat que ajuda a superar les antinòmies existents. Posa de relleu el caràcter complementari, interdisciplinari, transdisciplinari i no contradictori de les ciències experimentals, les quals creen i manipulen els seus objectes, i les ciències humanes, que tenen el problema de descriure el sentit que descobreixen a la realitat.
Aquest paradigma es caracteritza per una sèrie de postulats bàsics per la seva comprensió:
· Tendència a l’Ordre dins els Sistemes Oberts: Superació del caràcter simplista de l’explicació causal, lineal i unidireccional, i de la llei de la entropia. Ens situa davant del fet quotidià de l’emergència, d’allò que és nou i imprevist, com a font de coherència.
· Ontologia Sistèmica i Metodologia Interdisciplinar: això canvia la concepció de tota entitat. Les accions humanes perden el seu valor aïllat i es consideren i s’interpreten per la funció que fan dins les estructures totals de la personalitat. L’acte humà es defineix per la xarxa de relacions que estableix lligams amb tot.
· Coneixement Personal: supera la simplicitat i el positivisme. Ressalta la dialèctica existent entre objecte i subjecte, i el paper que desenvolupa en la cultura, la ideologia i els valors del subjecte , quan conceptualitza i teoritza sobre les realitats complexes.
· Metacomunicació i Autoreferència: La riquesa i la dotació de l’esperit humà, que semblen il·limitades. Posseeixen una gran capacitat crítica i qüestionadora, fins i tot de les seves pròpies bases i fonaments. També consta d’un gran poder creador, amb capacitat d’ascendir a un segon i tercer nivell de coneixement. Posseeix l’aptitud per comunicar el futur del coneixement.
· Complementarietat: Intenta integrar de forma coherent i lògica les percepcions d’observadors diversos amb les seves diferents filosofies, punts de vista i mètodes. Tot coneixement és relatiu a la matriu epistèmica de la que sorgeix i per això ofereix una valuosa aportació per aconseguir una interpretació més rica i complerta de la realitat. Serà una visió interdisciplinar.
L’objectiu d’aquest paradigma és crear un tot integrat, coherent i lògic, que ofereixi un grau elevat de satisfacció intel·lectual: aquest és el criteri i la finalitat de totes les validacions.
La tendència a l’ordre en els sistemes oberts supera el caràcter simplista de l’explicació causal lineal i unidireccional i la llei de l’entrepia. El que es fa és posar davant del fet quotidià de l’emergència, allò nou i imprevist, la font de la coherència.
Corrents Filosòfics:
De la Modernitat a la Postmodernitat:
Freedom of Speech by
Norman Rockwell
El nostre model escolar està basat en la Il·lustració, en el que coneixem com a modernitat. Actualment estem en una societat postmoderna, a la postmodernitat que poc té a veure amb la modernitat d’aquells il·lustrats del segle XVIII. A la postmodernitat tot serveix, tot és art, tot és un entreteniment, però: com s’ha d’aplicar això a l’escola per crear una institució escolar adequada al seu temps?
La postmodernitat és una època narcisista, res és perdurable en el temps, tot és efímer. Es vol ser tan, tan, tan modern que s’arriba a l’absurd.
La modernitat ha estat tan industrial que no se sap què fer amb ella a l’escola. L’educació es divideix en un sistema dur i un altre superficial, on tot hi té cabuda.
La postmodernitat porta a interactuar amb les noves tecnologies. Però també hi ha un abús de les tonteries.
Cada cosa que es desitja, es té de forma immediata. Quan es vol una cosa, es vol ja. Aquesta és una de les característiques pròpies de la postmodernitat, que tot és immediat. És la ingenuïtat postmoderna.
L’estètica es basa en un abús de la fotografia, de fer les coses de forma molt infantil. Hi ha un abús de creació estètica, en comparació amb altres coses més austeres. Per exemple, les presentacions en mosaic. La postmodernitat a vegades és massa dura.
La modernitat passava totes les idees per la raó, les coses es poden conèixer a través de la raó. La fe no té cabuda. Però a la postmodernitat sí: és creu en una fe irracional, que no es pot fonamentar amb la raó.
La postmodernitat corregeix els abusos de la modernitat. Corregir sense violència. No hi ha una negació dels valors de la postmodernitat quan serveix de correcció a la modernitat.
Un bon exemple d’això seria si ens basem en l’aplicació de correctius a Robespierre, a corregir la duresa de la modernitat està bé. Només ens hem de fixar en la situació actual dels immigrants. També s’ha de veure que el racionalisme pur alemany va desembocar en el despotisme il·lustrat.
El comunisme soviètic va portar a les presons a molta gent. Això mateix és el que va passar a la Xina. Tot això són abusos de la modernitat que s’han de corregir. Les filosofies modernes estan basades en la raó i s’arriba a fer abusos dictatorials. Va ser el cas de Robespierre, de la dictadura del proletariat a l’antiga URSS,... La postmodernitat és necessària per corregir aquests abusos, però pot desencadenar la tonteria.
Tant la modernitat com la postmodernitat són les dues filosofies que regeixen actualment, no estan esgotades cap de les dues.
La postmodernitat és la que domina actualment. Estem dins una societat líquida, que mai és igual, que canvia constantment i s’adapta segons la seva pròpia conveniència, segons la seva variabilitat, és la societat arxipèlag. La modernitat tendeix més cap a la fonamentació.
Neoliberalisme i Utilitarisme:
Tot això són signes de la nostra època que ens ajuden a entendre el model que s’ha d’aplicar a l’escola per a ensenyar.
· Neoliberalisme: Estem en un període on allò que domina és el Neoliberalisme. El liberalisme, que es va desenvolupar al segle XIX, es centra en la llibertat de mercat i la lliure circulació de mercaderies. Està molt lligat al capitalisme i al sistema econòmic.
El Neoliberalisme, per contra, és un liberalisme que no és salvatge, com va ser el liberalisme del segle XIX. El neoliberalisme accepta que l’Estat hagi de fer alguna intervenció puntual, tant sigui a nivell d’autonomies com a nivell estatal, com a nivell de la Unió Europea.
Un clar exemple d’això és la intervenció que s’ha hagut de fer actualment a països com Grècia i Irlanda: han estat intervencions a nivell de la Unió Europea, de salvament, ja que els països per ells mateixos no han esta capaços de sortir de la crisi econòmica que es pateix a nivell mundial, i han necessitat ajuda externa.
Ecologia i Sostenibilitat:
· Utilitarisme: És una nova manera de fer nascuda als Estats Units. S’aplica a les polítiques de govern. La política és la que beneficia a la majoria, la que parla, la que és activa. Té una consistència bàsica.
· Ecologia i Sostenibilitat: són les dues filosofies que dominen actualment.
o Ecologia: Els ecologistes ara s’han assentat. És la filosofia ecològica de reduir el consum, reutilitzar i reciclar perquè tot això és important per al planeta.
o Sostenibilitat: En l’actualitat estem dins una economia de consum, gastar per gastar. I en mig d’això, apareix una filosofia que ens recorda que la sostenibilitat és necessària.
Comunitarisme i Feminisme:
· Comunitarisme: La família natural està formada pel pare, la mare i els fills. Des d’un punt de vista biològic, el femení és el sexe base i l’home és una mutació. És al contrari del que sempre ens han volgut fer creure les societats masclistes dominants, que es traduïen en doctrines com la cristiana on es diu que la dona es crea a partir de l’home. És la invisibilització de la dona en la societat, la seva dependència de l’home.
La família tradicionalment ha estat tribal, i quan un infant no tenia pare, la tribu se’n feia càrrec.
Actualment hi ha molts models de família. La família nuclear no és una família natural, és una família cultural. A l’escola, entre els infants es pot observar les diferències de famílies que existeixen: i totes són vàlides ja que totes tenen cabuda en la nostra societat.
Quan es diu als infants que dibuixin la seva pròpia família, aquí ja es veuria de forma molt clara (un pare, dos pares, només una mare,....). Es poden observar els patrons de conductes, la tipologia dels regals,... i així es coneix millor l’infant que es té al davant.
· Feminisme: Tant les dónes com el feminisme estan present dins la vida política, social, cultural de la nostra societat. És un aspecte important i s’ha de trobar una bona “tolerància” en parella.
Per això a l’escola s’educa en valors com la coeducació. Aquest és un tema molt important i molt present socialment, per això cal que els infants el coneguin de primera mà i on s’apliqui primer sigui a l’escola. No obstant això, en el tema de la coeducació queda molt camí per fer.
Persona i Societat:
Cosmovisió i Sentit de la vida:
La paraula Cosmovisió prové del grec: és la visió de l’Univers, la comprensió que cada individu té del món que l’envolta. Tots tenim la nostra pròpia cosmovisió i som hereus de la Il·lustració. La cosmovisió es reconstrueix cada vegada amb la reflexió individual de cadascú. Quan som infants, els pares ens ho diuen, però quan ens fem grans, ningú ens ho diu. El món és la realitat que jo experimento de forma personal, i que jo sento.
El Sentit de la Vida és la consciència que ens porta a buscar-lo. Trobar preferències i com es senten els altres, donar sentit a la nostra vida. És el fet de sentir-se hereu del nostre llegat. Entendre per a què es neix i saber que hi ha després. Això són qüestions que hom ha de decidir. Quan s’és infant, això es veu de forma mítica. En Kieran Egan ens dóna una sèrie d’etapes diferents. Tant la cosmovisió com el sentit de la vida varien durant la vida de cada individu.
La Cosmovisió és l’hipertext, la cultura mosaic. La cosmovisió de l’individu es reconstrueix cada vegada amb les pròpies reflexions. La paraula cosmovisió prové del grec: és la visió de l’Univers, la comprensió que cadascú té del món. Tots hem de tenir la nostra pròpia. Això és una herència de la il·lustració. Quan l’individu és un infant, la seva cosmovisió parteix de la que tenen els seus progenitors, però al arribar a l’edat adulta ja no és així, ja s’ha format una de pròpia. El món és una realitat que l’individu sent i experimenta.
El sentit de la vida és la consciència que ens porta a buscar la nostra pròpia cosmovisió: trobar les nostres preferències, entendre com se senten els altres i donar sentit a la nostra pròpia vida. Per què es neix, que hi ha desprès de la vida, són opcions que hom ha de decidir. És el fet de sentir-se hereu d’un llegat històric.
Això té molt a veure amb aquella visió que en Kieran Egan ens dóna sobre allò que deia Plató: hi ha un diàleg universal, del que en podem formar part per mitjà del coneixement. El saber ens porta a poder participar en aquest diàleg que va començar ja fa molt temps i que seguirà. En aquest punt no parlem de saber, sinó de tenir una cosmovisió d’un univers del que ja fa temps que altres individus van tenir la seva pròpia cosmovisió, i que aquest llegat ens ha arribat a nosaltres, que participem d’aquesta cosmovisió amb la nostra pròpia experiència i aportacions.
Kieran Egan ens dóna unes etapes en les que descriu molt bé aquest procés en el que l’individu al llarg de la vida, des de que neix, va agafant consciència del sentit de la vida i la cosmovisió. Es començaria per una comprensió mítica en edat infantil i aniria evolucionant al llarg de la vida. Tant la cosmovisió com el sentit de la vida varien al llarg de la vida, per les experiències personals, les vivències, no es té mai la mateixa visió.
Angoixa, Autoajuda i superstició:
Estem al segle XXI. Es tendeix a creure que les Supersticions fa molt temps que es van eradicar, que és quelcom més propi d’Època Medieval que no pas de l’actualitat. Però això no és cert: si bé es cert que durant la història han anat minvant, no han desaparegut.
Fent un breu repàs històric, es pot observar com en època medieval (segle X – segle XV aproximadament), homes i dones vivien amb una gran por, eren temorosos de tot allò que els envoltava. L’església va contribuir durant molt temps a fer créixer aquestes pors, ja que inculcava el sentiment de temeritat en tot allò que feien les persones, amb el càstig de per mig. Tot venia donat per la convivència de la religió catòlica amb creences ancestrals, considerades paganes per l’església.
Durant l’època moderna, ja situats al segle XVI, semblava que amb l’arribada del Renaixement i l’ús de la raó les velles supersticions havien de desaparèixer. Però no va ser així i fins al segle XVIII hi ha documentades les Caceres de Bruixes, que van matar moltes dones innocents acusades de bruixeria. El mite de les bruixes, nascut a Alemanya, es va anar estenent i consolidant arreu d’Europa, de la mateixa forma que el dels homes llop. A Espanya, la Santa Inquisició (el terme de Santa s’hauria de replantejar) va treballar durant tota aquesta època en aquesta mateixa línia, acusant homes i dones de bruixeria. Molts innocents van morir només per enveges i rancúnies d’uns veïns que denunciaven pràctiques de bruixeria. Ja entrat el segle XVIII, amb l’arribada de la Il·lustració semblava que la deesa raó va començar a il·luminar tots els àmbits de la vida i que les velles supersticions quedaven enrere, tot i que això no és cert del tot, ja que no van arribar a desaparèixer mai. Però actualment, ja al segle XXI, veiem que hi ha moltes que han sobreviscut i que han arribat fins els nostres dies.
Pel que fa a l’Angoixa, també és quelcom present en les nostres vides. Segons el Diccionari d’Estudis Catalans en la seva segona edició, l’angoixa és un malestar profund, alhora físic i psíquic, determinat per la impressió d’un perill imminent, indeterminat, davant el qual hom resta impotent.
Existeix un greu problema social provocat per aquesta angoixa que genera la societat actual, ja que existeixen moltes pors indeterminades i molta manca de confiança. L’angoixa és present a la nostra societat en moltes formes i això provoca la confiança en les supersticions i potencia l’autoajuda, per trobar sortida a aquesta inquietud generada per l’angoixa.
L’Autoajuda és un tema que en la nostra societat postmoderna està de moda. Existeixen molts llibres sobre aquest tema, que tracten sobre l’autoajuda des de diferents perspectives: relacions afectives, econòmiques, treball, amics, solitud,.... Hi ha un ampli ventall de possibilitats en els llibres d’autoajuda.
Aquesta necessitat de trobar una autoajuda, una forma d’ajudar-se a un mateix, ve precedida per l’angoixa, cosa que acabem d’esmentar. L’angoixa es viu en general per no aconseguir una educació de base.
Religiositat, Laïcitat i Secularitat:
Hom tendeix a creure que la religiositat és quelcom que la societat ha perdut de forma paulatina fins arribar al punt de la societat actual.
No obstant això, no és cert. La religiositat no s’ha perdut. S’ha perdut el culte, però la religiositat es manté de forma íntegra.
És el mateix que passa amb les supersticions. La religiositat està present: l’home com a animal racional necessita creure en alguna cosa per viure. Allò que històricament havia estat la religió, sempre present a la vida de les persones d’una forma o una altra, en la societat postmoderna ha derivat a altres formes de mostrar aquestes creences. El culte religiós s’ha perdut però han sorgit altres de nous.
La religiositat s’expressa de moltes formes: al futbol, als mítings electorals,... Formar part d’aquest grup de persones que, per exemple, segueixen un equip determinat de futbol i no un altre és una forma de lligar-te a la vida i a tot allò que et rodeja.
Tothom ha de trobar el seu camí i seguint aquests cultes nous, postmoderns, un troba el seu camí. I això es lliga a la identitat personal de cadascú, ja que moltes vegades ens definim per allò que ens agrada. Una persona seguidora del Barça es defineix com a “culés” i aquest és un tret identificatiu, que marca qui és en diferència a aquelles persones que no ho són. I passa el mateix quan ens sentim d’un partit polític concret i no d’un altre, és un signe d’identitat.
Totes les formes de culte postmodern estan lligades a buscar la personalitat, a esbrinar qui som en diferència als altres. En una societat que cada com tendeix més a diluir les figures que destaquen i crear una massa homogènia en la que tots som iguals i ningú ha d’estar per davant dels altres, on allò que destaca molesta, és molt important arribar a trobar la nostra identitat, el nostre jo, en funció d’allò que ens rodeja. La forma més fàcil de construir identitat és per contraposició amb els altres.
I no cal tenir una única identitat: la societat actual permet les identitats múltiples: una persona es pot sentir dona, del barça, marroquina, catalana, socialista,..... Les identitats també estan associades als rols variats que es prenen en determinats moments.
La Laïcitat i la Secularitat són unes confrontacions complementàries contra la religiositat. L’escola laica ha de respectar i tolerar les religions. No s’ha de convertir a ningú a cap religió, s’ha d’ensenyar la multiplicitat d’opcions que hi ha i ensenyar a ser tolerants. La religiositat aplicada a l’escola hauria de mostrar cert laïcisme, com per exemple, és el cas de la única religió laica que existeix: el Budisme. S’ha d’estar obert a l'infinit i enganxat a la terra. No s’ha d’oblidar que estem en una societat de consum. S’ha d’anar a comprar quasi cada dia. I quan una persona va a comprar, hi ha diverses opcions de consum. Hom pot optar pels centres comercials o per les botigues del barri o del centre de les ciutats. Per tant, la religió hauria d’anar en aquesta línia: ser una opció més de consum.
L’educador que no es coneix a sí mateix no pot ajudar els altres.
Consum i Consumisme:
La nostra societat és la societat del consum. Segons el DIEC2, el consum és l’acció de consumir. I consumir és un fet habitual en la nostra societat. Dins d’aquesta postmodernitat, es consumeix constantment, ja que quan una cosa queda obsoleta o en cansem, es canvia per una de nova.
Aquest consum deriva en el consumisme. Seguint el mateix diccionari, la definició que se’ns dóna de consumismes és: “Corrent econòmic que es basa en el foment del consum de béns i productes, més o menys necessaris. Tendència a consumir productes en quantitat molt superior a la necessària”. Per tant, el consumisme és el que tenim actualment: res no és etern, tot allò que es vol, es té. I s’ha de gastar, consumir i tenir moltes coses que no serveixen realment per a res.
Està en la línia del que es la postmodernitat, ja que moltes vegades aquest consumisme arriba a l’absurd. És el carpe diem, el consumir per consumir. Això porta a una superficialitat extrema que amaga aquells problemes que realment rauen dins la societat, però que no es veuen perquè no interessa que hom en sigui conscient.
Llibertat i Vida:
Parlar de la llibertat suposa una entel·lèquia. La llibertat es concreta en la meva llibertat, que potser és allò més real. La meva llibertat es concreta com a decisió i voluntat: tota persona, cada dia, pren petites decisions, que giren en angle i marquen la direcció de la societat, la cultura i el nostre món . La llibertat individual més gran que existeix actualment és la d’escollir parella. El fet de dir la meva vida també és quelcom a replantejar. Tots formem part de la vida, la vida és anterior a l’individu. Tots som una casualitat irrepetible i formem part d’una cadena eterna. La vida passa per nosaltres, ens ha estat donada, i no es pot canviar per una altra i no ens la podem quedar. La vida s’ha de gastar en coses que tinguin sentit. S’ha de tenir clar que la vida passa a través nostre.
La vida es pot donar: per la reproducció o pel fet de fer coses per la comunitat, com ajudar, col·laborar, inventant,.... Per tant seria millor dir:
La llibertat la meva llibertat 
