EXERCICI DE REFLEXIO INDIVIDUAL. QUALITAT DE L'EDUCACIÓ.

COMENTARI DE TEXT.

MARTÍ TEIXIDÓ: LA QUALITAT DE L’EDUCACIÓ. PREOCUPACIÓ I RETÒRICA.

Aquest text ens parla sobre la qualitat de l’educació des de diferents aspectes i sobre tot, des de punts de vista que molt lluny de ser complementaris, actualment encara suposen punts de vista enfrontats: l’escola i el poder, els docents i les famílies.

Un dels aspectes que aborda el text i considero que és de màxima importància és el nivell dels aprenentatges.

El text exposa que a vegades es considera que el nivell d’aprenentatges que es dóna a les escoles ha minvat, però això no és cert. Els alumnes actuals tenen la mateixa capacitat o fins i tot més que nosaltres quan anàvem a escola.

El que realment varia és la necessitat dels aprenentatges: no és tan necessari aprendre una gran quantitat de coneixements (dates, noms,...). La importància recau en proporcionar les eines necessàries per arribar a aquesta informació. Aquesta és la qüestió més important i aquí recau la qualitat que s’ha de proporcionar a l’ensenyament.

Avui en dia, ens agradi o no, ens trobem dins una societat xarxa, com la va anomenar en Noam Chomsky. És una societat globalitzada, on tot allò que podem imaginar ho trobem dins la xarxa, només pitjant un botó.

Per tant, la qualitat de l’educació avui en dia recauria en formar individus competents, persones amb un pensament crític i una capacitat de decisió que els ajudi a desenvolupar-se en la nostra societat.

Aquestes persones, haurien de ser capaces de trobar la informació adient, en tot moment, i poder escollir aquella informació que els hi és vàlida, gràcies al seu pensament crític.

La societat xarxa proporciona una sèrie d’avantatges, i és que aquestes persones poden participar activament en la societat del moment a través de la xarxa, de forma anònima o bé signant les seves opinions. Això és molt important, ja que la veu de les noves generacions serà més fàcil d’escoltar.

Els docents han de ser capaços de motivar els infants i exigir un nivell d’aprenentatges, però sempre tenint present la qualitat que ha de regir sobre aquests aprenentatges.

Per tant, es pot dir que per crear l’escola del futur s’ha de tenir present que aquesta s’ha d’adaptar a les necessitats del seu moment. Si fins ara els canvis es feien poc a poc i tot duia el seu temps, en la nostra societat postmoderna tot canvia molt de pressa i l’educació s’ha d’adaptar també a aquests canvis.

És molt important que la societat pugui evolucionar i les persones amb ella, i, per això, l’escola ha de respondre a les necessitats de la societat. S’ha de tenir present les necessitats de les famílies i els docents han de continuar lluitant perquè el nivell de fracàs escolar i frustració desaparegui de les escoles.

EXERCICI DE REFLEXIÓ INDIVIDUAL. MENTES EDUCADAS.

 COMENTARI DE TEXT.

KIERAN EGAN: MENTES EDUCADAS.

            En aquest text, en Kieran Egan ens exposa les seves teories sobre l’educació. Pensa que l’escola moderna està basada en tres objectius: socialitzar, ensenyar coneixement i desenvolupar el potencial de cada infant. Aquestes tres idees, tot i que no ho sembli, són incompatibles entre elles.

            Són tres idees velles, arrelades a l’Europa occidental, que segueixen tres velles teories establertes:

1.      La socialització: és el fet d’introduir els infants en les tècniques de codificació que dominen cada societat. Els joves es poden modelar i adaptar a les normes de conducta. La societat per sobreviure necessita que els membres que en formen part mantinguin la seva identitat i la seva homogeneïtat. Això tradicionalment es feia a través de la tradició oral i els relats. Ara, aquest paper ha estat llegat a l’escola, que és l’encarregada de perpetuar els valors de la societat.

2.      El coneixement. Plató. La idea del coneixement té origen platònic. Ja a La República i a la seva Acadèmia, Plató  potenciava el seu concepte de coneixement. És un coneixement  elitista, que propugna el saber per sobre de totes les coses, una visió privilegiada i racional de la realitat. La ment necessita estudi per a poden assolir un compromís espiritual. Aquesta idea platònica permet connectar amb una conversa universal, transcendental i atemporal. Les escoles que segueixen aquesta línia són considerades elitistes, i els docents tenen un paper distant, autoritari, autoritzat i té la qualificació d’expert en la matèria.

3.      Potencial de l’Infant. Rousseau. Jean Jaques Rousseau ja creia que el seu llibre Emili era un suplement de la República de Plató, que rectifica allò que va oblidar Plató i posa al dia la obra, segons pensava el mateix autor. Per poder educar és molt important tenir present la naturalesa de l’infant, observar l’infant que es té al davant i guiar-lo, fomentant l’aprenentatge actiu. Les idees de Rousseau es van estendre ràpidament per tota Europa. Dewey i Piaget van estar influenciats per aquesta idea.

Però aquestes idees són incompatibles entre elles. Plató no és compatible amb la socialització, ja que les creences en les que es sustenta la socialització no són compatibles amb la recerca de la raó que propugna plató. La idea de Plató preocupa a la societat, que no està còmode amb ella.

Entre Rousseau i Plató tampoc hi ha entesa, ja que les etapes de desenvolupament són diferents. Rousseau es fixa més en la psicologia, l’exploració i el coneixement, l’educació determina el coneixement; Per Plató, parlaríem d’un procés epistemològic relacionat amb el temps, amb un currículum sòlid i on el desenvolupament de la ment és l’educació.

Si es vincula Rousseau amb la socialització també es fracassa, ja que Rousseau propugna un naturalisme en el que l’infant ha d’estar el major temps possible allunyat de les normes socials. I la socialització és tot el contrari, fer créixer els infants en societat, seguint les normes i valors establerts.

Kieran Egan fa una reflexió per introduir-nos el nou paradigma: ell considera que hi ha d’haver un replantejament de l’educació, però que els nous plantejaments sempre són perillosos ja que d’inici pot generar rebuig.

La nova teoria que ens proposa està basada en la recapitulació i en les teories de Vigotsky. La Recapitulació és la teoria segons la qual un infant al acabar l’etapa d’educació obligatòria ha d’haver tingut una visió global de la història de la humanitat. Tot això s’ha d’haver après evolutivament (no s’ha d’oblidar que a finals del segle XIX l’evolucionisme darwinià va impregnar-ho tot i tot s’explicava a través d’ell). Aquestes idees es basen en que el desenvolupament cultural pot conformar el procés de l’educació: el currículum ha d’estar ordenat conforme al desenvolupament lògic del coneixement i conforme al desenvolupament pròpiament humà. Aquests eixos garanteixen un aprenentatge més fàcil i una comprensió més sòlida. En la pràctica, això porta a teories lògiques, és a dir, un coneixement gradual igual que la història de la cultura que pugui garantir la comprensió; i a unes teories d’evolució, que van estar recolzades per Dewey i Halleypike, basant-se el segon en Piaget.

La pràctica va generar conflictes sobre tot als Estats Units on es van fer els currículums basats en això. Van observar que per humanitats això tenia sentit, però a l’hora d’aplicar-ho a les ciències quedava desvirtuat. Actualment, els pedagogs defugen de la recapitulació ja que pensen que no té res per aportar a l’educació.

Al parlar de Vigotsky, és una teoria basada en la comprensió del món a través d’instruments intel·lectuals mediadors, que són els que ofereixen comprensió. Per tenir un desenvolupament intel·lectual s’ha de comprendre la funció dels instruments intel·lectuals de la societat. Aquests instruments, els infants els interioritzen a mesura que van creixent.

La ment es va estenen cap al seu entorn social i cultural. La comprensió que proporciona, és el resultat dels instruments creats en aquests entorns i utilitzats en ells. Els instruments generen una comprensió similar a la que altres individus van tenir en diferents moments de la història de la humanitat. Aquest seria el punt de connexió amb el diàleg universal que suggerien les idees platonianes, però en un altre nivell, ja que no parlem del grau de coneixement per desenvolupar la conversa, sinó d’unes eines de comprensió universals, que connecten el desenvolupament cultural i l’educatiu.

El llenguatge presentaria una complexitat en aquests aspectes com a resultat d’aquesta acumulació cultural i que serveix per estructurar la comprensió que els individus tenen del món:

1.      Llenguatge oral, que estaria situat en el nivell més bàsic.

2.      Alfabetització, que seria el pas següent al llenguatge oral.

3.      Formes lingüístiques sistemàtiques, abstractes i teòriques.

4.      Utilització d’un llenguatge reflexiu, com a culminació del procés.

S’ha de partir de la  base de que la influència d’aquests instruments és necessària per la comprensió. Tant Vigotsky com Luria van afirmar que els infants es desenvolupen en dues línies perfectament compatibles entre elles: una natural  i una cultural, que reafirma les funcions mentals. La ontogènesis s’ha de recapitular ja que són les pautes de maduració establertes en l’evolució humana, que minven amb l’edat dels individus, però no són un impediment pel desenvolupament cultural. No s’ha d’oblidar que la concepció de Vigotsky sobre la recapitulació era la típica del segle XIX.

Com ha conclusió, remarcar el ja dit anteriorment, que les idees noves sempre creen pors i rebuig socialment, l’educació no és una excepció. També és difícil canviar el punt de vista d’educadors que ja passen la trentena, els hi costa més, tot i que sempre hi ha excepcions. Les teories en educació són molt importants i influeixen molt, encara que no ho sembli. El problema que hi ha a les escoles no està en elles mateixes sinó en el que s’espera de les feines que la institució escolar realitza.

            L’autor parla de idees. Potser caldria fer servir una paraula amb més força: Teories, que és allò que anticipa la pràctica. Primer es teoritza una cosa per després desenvolupar-la pràcticament. Les corrents i les orientacions és el llegat que tenim del passat. En aquest article, potser el concepte idees queda una mica fluix per tot allò que ens explica.

            Es pot fer una comparativa entre Vigotsky i Freinet. Els dos van ser uns avançats al seu temps. Per una banda, Vigotsky als anys 30 del segle XX ja parlava  d’una aplicació pedagògica diferent, que no fos tan racionalista. Ell propugnava que s’havia de llegir més contes als infants i fomentar la creativitat. Pensava en escriure cartes, llegir diaris, llegir llibres,... Va donar molta importància a la interacció social entre individus, que fomenta el desenvolupament humà.

            En aquesta mateixa línia és en la que va treballar Freinet. També defensa la creativitat, la lectura, la investigació de l’entorn, l’experimentació,... és a dir, tot allò que estimuli l’infant. Freinet pensava que els llibres de text no calien, i aquest és un tema molt actual ja que avui en dia encara es debat a les escoles el fet de si els llibres de text són necessaris o no.

            Per tant, des del meu punt de vista, Kieran Egan parteix d’una bona base al voler crear una nova teoria pedagògica, però li faltaria la incorporació del llegat de Freinet, que és molt important i massa vegades s’ha obviat, i és molt adequat per a la societat actual.

TEMA 7: ALTERNATIVES EN EDUCACIÓ COM A RESPOSTA AL CANVI SOCIAL EN UNA SOCIETAT TECNOLÒGICA, D’INFORMACIÓ DIGITAL DE MASSES I CONSUM. DIVERSITAT CULTURAL I DE SENTIT.

Marshall MacLuhan:

"El  mitjà és el missatge"

• El aula sin muros, 1964.: No s’aprèn tot dins l’escola. S’aprèn molt per tot arreu
• La Galàxia Gutemberg, 1969.:La impremta va fer necessària la lectura. Les escoles es van crear per a ensenyar a llegir, escriure, comptar...   

Aldea global i mitjans de comunicació de masses

• L’aldea global 1979. En aquest llibre ve a dir que la informació no té fronteres.

Al moment es rep una informació a tot el planeta. També les emocions. Una altra cosa és el coneixement.

            L’escola ja no és una eina que ensenya a llegir i escriure, s’ha d’adaptar a la societat de masses. No s’ha de confondre educació amb coneixements.

La Història de la civilització es pot explicar en diferents estats: tribal, destribalitzat (tenir racionalitat), retribalitzat (perdre el punt de vista crític, tornar a ser membres d’una tribu, creure tot el que ens diuen).

           

Educació i Mitjans de Comunicació de Masses:

Font: Martí Teixidó

            La hominització és el procés de presa de consciència d’un mateix. L’hominització com a procés integral global porta a la saviesa. “viure en pau”. Això no es pot comprar.

            En el procés que segueix la nostra societat, la cultura se separa. La vida animal orgànica (segle V a.C.) és diferent de la educació que apareix al segle XVII i és diferent a la comunicació del segle XX.

            Ara són tres funcions separades, que equivalen a la Nutrició, Relació i Reproducció, i que són el coneixement, la formació i la informació. No existeix el coneixement sense la informació. Però la informació no fa coneixement: només amb molta formació s’arriba al coneixement.

Font: Martí Teixidó



            Els mitjans de comunicació fan un procés mitificador i repetitiu. Si això es processa i es canvia, mitjançant un procés racional (herència de la Il·lustració) i l’experiència compartida (emocions), s’aporten elements racionals i dóna com a resultat una expressió creativa.



Font: Martí Teixidó



Font: Martí Teixidó

                                                          

Construccionisme amb Ordinador:

Seymour Papert (1928):

            Seymour Papert era científic, matemàtic, educador. Va estar treballant 4 anys amb Piaget (constructivisme): constructivisme com a procés.

            Va escriure:

-  Mindstorms: children, computers, and powerful ideas Desafío a la mente computadoras y educación, 1981

- The connected family: bridging the digital generation gap: Volum 1

La familia conectada. Padres, hijos y computadoras, 1997

Seymour Papert va néixer a Pretòria, Sud-àfrica, el 29 de Febrer de 1928. Va ser un pioner de la intel·ligència artificial, i va inventar el llenguatge de programació Logo l’any 1968. És considerat un destacat científic computacional, matemàtic i educador.

L’any 1949 va obtenir un batxillerat de la Universitat de Witwatersrand i un doctorat en matemàtiques l’any 1952. L’any  1959 va obtenir el seu segon doctorat en matemàtiques a la Universitat de Cambridge

Seymour Papert va treballar amb el psicòleg educatiu Jean Piaget a la Universitat de Ginebra des de l’any1959 fins el 1963. aquest mateix any va ser convidat a unir-se a l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), on en col·laboració amb Marvin Minsky va fundar l’Institut d’Intel·ligència Artificial.

Va ser el creador del LOGO (tortuga), llenguatge de programació gràfic

matemàtic, lògic, topogràfic. Era un llenguatge gràfic, amb molta geometria. Es va instaurar a moltes escoles als anys 80. És molt similar al que va fer Skinner.

Va col·laborar amb LEGO programat

Proposta intel·ligent, interessant per als infants. Activitat personal i en equip, a través de l’ordinador.

Pensa que el construccionisme és el procés que més practica l’infant.

            No es treballa pels resultats. El mestre ha de motivar, ha d’adaptar el nivell a cada infant i exigir el que necessiti cadascú. El nivell d’aprenentatge es pot graduar.

            Les grans contribucions de Seymour Paper es poden resumir en els següents punts:

·         Desenvolupa una visió de l’aprenentatge anomenat Construccionisme: Això ho fa seguint els treballs Constructivistes (filosofia) de Piaget.

·         Aplica la teoria de Piaget per desenvolupar un llenguatge de programació d’ordinadors anomenat Logo. El Logo funciona como un instrument didàctic que permet els alumnes, sobre tot als més petits, construir els seus coneixements. És una potent eina pel desenvolupament dels processos de pensament lògic i matemàtic. Per això, va construir un robot anomenat la "tortuga de Logo" que permetia els alumnes solucionar els problemes.

·         Va treballar amb Piaget l’any 1960 i se l’acostuma a considerar un dels seus més destacats deixebles. Es diu que una vegada Piaget va dir que ningú entenia les seves idees tan bé como Papert.

·         Va crear el “Epistemology & Learning Research Group”: un grup d’investigació sobre l’aprenentatge i l’epistemologia a l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT)

·         Col·labora amb LEGO en un producte programable en Logo.

Construir l’aprenentatge Personal, no acumular dades:

1 Interès                         2 Rendiment                       3 Nivell                     4 Creativitat

   Personal                           Personal                     d’Aprenentatge        d’Aprenentatge

funcionalitat                            eficiència                             eficàcia                  optimització

motivació                               exigència                              esforç                    entusiasme

Figura 2: Seqüència inalterable de l’aprenentatge (Martí Teixidó)

Pedagogia Narrativa. D’Homer a Tolstoi.

Kieran Egan (1942):

“I am primarily interested in education. My work focuses on a new educational theory and its implications for a changed curriculum, teaching practices, and the institution of the school”. Kieran Egan's Home Page

http://www.educ.sfu.ca/kegan/

 Professor de ciències i d’educació. Filòsof contemporani de l’educació, estudiant dels clàssics, l’antropologia, la psicologia cognitiva i la història cultural.

 Va néixer l’any 1942 a Clonmel, Irlanda. No obstant això, es va criar i educar a Anglaterra. Es va graduar a la Universitat de Londres amb el títol de Bachelor of Art, l’any 1966.

Més tard, va treballar d’investigador a l’Institut d’Estudis Comparats a Kingston-upon-Thames. Es va traslladar als Estats Units, on va començar un doctorat en filosofia de l’educació a la Universitat de Stanford. L’any 1972 va acabar el seu doctorat a la Universitat de Cornell.

Ha escrit sobre temes relacionats amb l’educació i el desenvolupament infantil, amb especial interès en la utilització de la imaginació i les etapes intel·lectuals, que ell anomena enteniment, que es produeixen durant el desenvolupament intel·lectual d’una persona.

S’ha qüestionat el treball de Jean Piaget i els educadors progressistes, en particular, Herbert Spencer i John Dewey.

Dos de les seves dues grans obres són:

-  Imagination in teaching and learning: ages 8 to 15, 1989

- The Educated Mind: How Cognitive Tools Shape Our Understanding, 1997, Mentes educadas (Paidós)

Actualment treballa a la Simon Fraser University. És el director del grup d’investigació en Educació Imaginativa, que va ser creat per la facultat d’educació d’aquesta mateixa Universitat. L’objectiu d’aquest grup és millorar l’educació a escala mundial a través del desenvolupament i la proliferació de les idees imaginatives de l’educació.

Va introduir les narracions en l’ensenyament de les ciències, és a dir, introdueix elements narratius per ajudar el coneixement. És allò que s’anomena Imaginative Education.  Introdueix l’educació amb imaginació per explicar. Els elements narratius per explicar un principi teòric, perquè es pugui entendre millor.

A la vegada, introdueix un anàlisi interessant entre Homer i Tolstoi. Aporta models de sociabilitat. Parteix de tres velles idees: socialització (Homer), veritat (Plató), Naturalisme (Rousseau) i una idea nova: recapitulació (Vigostski).

            Egan defensa molt a Homer. Hi ha una aferrissada disputa entre Homer i Ulisses. Homer és més narratiu, crea els models de home i dona; En canvi Ulisses és el que triga deu anys en tornar a Ítaca, és el camí de la vida que arriba a la saviesa. En aquesta pugna guanya Homer, que és més humà.

            Per altra banda, en aquest anàlisi apareix Plató, amb unes idees més racionals i acadèmiques. És la formació dels aristos, de la elit.

            Contrasta la visió socialitzadora de la educació i dóna models. Parteix de la socialització de Durheim, que és coetani seu. Durheim, igual que Dewey, té una concepció massa socialitzadora de la educació. Ell pensa que ha de tenir un punt de càrrega, com deia Plató: ha d’existir una reconciliació entre els ideals individuals i els socials.

            Kierak Egan creu que hi ha tres velles idees:

-   La socialització positiva de Durheim: Un estudi dels que va fer era sobre el suïcidi. Webber, en canvi, parteix d’una sociologia més comprensiva.

-   La Veritat (Plató): com a procés natural evolutiu.

-   El Naturalisme de Rousseau: No s’ha de forçar massa els infants, s’ha de respectar el procés natural de cada individu.

Egan creu que aquestes tres idees són contradictòries entre sí. No es poden complir les tres a l’hora, sinó que s’ha d’assolir una per separat de les altres dues. La postura acadèmica, la de Plató, és l’opció que està en minoria.

            La comprensió al llarg de la vida ha de ser: mítica, romàntica, filosòfica, irònica i somàtica. Corresponen a diferents etapes vitals.

• La primera comprensió és Sensorial – Somàtica: és l’etapa pròpia de l’infant, la natural i innocent.
• Després, arriba l’etapa Mítica: l’infant s’ho creu tot. Acostuma a donar-se en l’etapa de la primària. És el temps del coneixement.
• Etapa Romàntica: és a l’edat adolescent, es somia amb un món perfecte, es tenen uns ideals. És una forma d’entendre el mon que els envolta.
• Etapa Filosòfica: es dóna cap als 16 anys. És la etapa en la que es construeixen els valors. Això ho pot malbaratar la societat del consum, un excés de tonteries que ofereix la societat de masses i la cultura predominant. Existeix un filtre de color, afectiu, de valors, cultural.
• Etapa Irònica: és l’edat adulta. S’ha de tenir ironia, sinó seriem fonamentalistes perillosos. Per exemple, Els Simpson, és una crítica irònica, àcida, intel·ligent, de la societat americana actual. S’ha de comprendre. Fins que no s’arriba a aquesta etapa, no es compren la ironia: els infants no l’entenen i això pot crear un conflicte social i de valors molt important.
• Etapa Somàtica: la vellesa, quan ens fem grans. És la última etapa.

La Ciutat Educadora. Edgar Faure i Unesco.

Edgar Faure (1908 – 1988):

            Edgar Faure neix a Béziers l’any 1908 i morirà a París l’any 1988. va ser un polític francès. Doctor en lleis, va ser director dels Serveis Legislatius del Comitè Francès d’Alliberació d’Argèlia. També va formar part de la delegació francesa en el procés de Nuremberg.

            Com a diputat radical – socialista, va ser diferents cops ministre d’Economia i Finances, i, en dues ocasions, president del Consell de Ministres. Es va veure exclòs del Partit Radical i això el va fer tenir un apropament cap a posicions més gaullistes.

            Quan Charles De Gaulle es va retirar, ell va ser qui es va quedar amb la direcció de l’esquerra gaullista. Va tornar al govern com a ministre d’Afers Socials i va ser escollit president de l’Assemblea Nacional l’any 1973. hi va estar cinc anys.

Edgar Faure i UNESCO: Learning to be.

 Edgar Faure i UNESCO: Appendre à être/Learning to be/Aprendre a ésser, 1973

            Aquest llibre és un informe conjunt de Faure i la UNESCO. És molt important. enfront de l’informe que es va publicar l’any 1994, La Educación es un tesoro escondido, on es parla d’aprendre a fer, a estar a conviure. Va ser una còpia de baixa qualitat de l’informe fet vint anys abans sobre la Ciudad Educadora, que va ser excel·lent.

            Fa una revisió molt mesurada del passat de l’educació a escala Terra.

Les noves necessitats de la societat: ciència i tecnologia.

·        Televisió, telecomunicacions, ordinador, anàlisi de sistemes (1973)

·        Humanisme científic i compromís social.

·        Tot això condueix cap a la ciutat educativa

            Va ser una recapitulació de la renovació pedagògica de l'Escola Activa i una prospectiva de l'Escola de la societat telecomunicada.

            L’educació és un fenomen a escala terra. No pot ser un  fenomen nacional. Aquesta afirmació feta l’any 1973 és molt avançada per la seva època.

            Apareix també el tema del Bilingüisme. Els individus són bilingües però no els països. A un país, sempre hi ha una llengua per sobre d’una altra, per motius de poder, mai les dues llengües tenen la mateixa categoria. Això és la Diglòssia, que és el fenomen que es dóna als estats.

            El llibre Aprendre a ésser reuneix les claus de tots els problemes que hi ha a l’actualitat i que no s’han sabut solucionar.

Societat de la Informació i Tecnologia Digital a l’aula:

§         Més atenció a tecnologia que a la pedagogia.

§         Noves tecnologies

§         Vells mètodes d’ensenyar

§         El docent que no té cultura tecnològica, que no és usuari de TIC no fa TAC

§         En equipament tecnològic les escoles són les darreres

§         L’aprenentatge de les TIC és instruccional. Massa cursos perduts; falten equips multiprofessionals a les escoles.

§         Hi ha massa interessos econòmics pel mig.

ENTORN SOCIAL-CULTURAL AMBIENTAL: comunicació de masses

mitjans i continguts que actuen per igual sobre professor i alumnes

Font: Martí Teixidó

Moviment de Ciutats Educadores:

            El moviment de les ciutats educadores està en la línia del Learning to be. L’educació és un fenomen a escala terra, trenca les fronteres nacionals, per això, s’han de trencar les fronteres de les escoles i l’educació s’ha de donar a tota la ciutat.

            Es tracta d’aprofitar tots els recursos possibles per a l’educació. Va néixer a Barcelona (Espanya) l’any 1990 i l’any 2010 es va fer a Guadalajara (Mèxic). En aquest vint anys s’ha celebrat a molt diverses ciutats i dintre de dos anys es farà a Montevideo.

Vegeu: Sistema pedagògic i competències bàsiques (Teixidó 2009)

  XI Congrés C.E.   Ciutats educadores 

Congressos Ciutats Educadores:

I	1990	Barcelona	La ciutat educadora pera a nens i joves
II	1992	Göteborg	L’educació permanent
III	1994	Bologna	El multiculturalisme. "Reconèixer-se: per a una nova geografia de les identitats"
IV	1996	Chicago	Les arts i les humanitats com agents de canvi social
V	1998	Jerusalem	Portar el llegat i la història al futur
VI	2000	Lisboa	La ciutat, espai educatiu en el nou mil·lenni
VII	2002	Tampere	El futur de l’educació. El paper de la ciutat en un món globalitzat
VII	2004	Gènova	Una altra ciutat és possible. El futur de la ciutat com a projecte col·lectiu
IX	2006	Lyon	El lloc de les persones a la ciutat
X	2008	Sao Paulo	Construcció de Ciutadania en Ciutats Multiculturals
XI	2010	Guadalajara (Mèxic)	Esport, Polítiques Públiques i Ciutadania. Reptes d’una Ciutat Educadora

La ciudad de los niños

         
   Parlar de La ciudad de los niños és parlar sense cap mena de dubte de Francesco Tonucci.

            Pensador, psicopedagog i dibuixant italià. Va néixer a Fano l’any 1941 i també es conegut pel sobrenom de “Frato”. És l’autor de nombrosos llibres i articles sobre el paper que tenen els infants en l’ecosistema urbà.

            Va fer estudis de pedagogia a la Universitat Catòlica del Sagrat Cor a Milà. Amb 28 anys va rebre una distinció en aquest camp i a partir d’aquest moment és quan comença a fer una sàtira de la realitat de l’escola amb el seu sobrenom, que és la fusió de les primeres síl·labes del seu nom.

            Va treballar com a mestre. L’any 1966 es va convertir in investigador de l’Institut Psicològic del Consell Nacional d’Investigació, on més tard seria el president del departament de psicopedagogia, que desenvolupa el programa d’educació ambiental. L’objectiu d’aquest programa és crear una base de dades “pels infants i per als infants”.

            Les seves investigacions es centren en el desenvolupament cognitiu dels infants, el seu pensament, el seu comportament, i la relació que hi ha entre la seva cognició i la metodologia de l’educació.

L’any 1991 va dur a terme al seu poble natal el projecte de la Ciutat dels Infants, que consistia en fer una ciutat on el seu punt de referència fossin els infants mateixos. El projecte va assolir un gran èxit i es va estendre a diferents punts d’arreu del mon.

Va ser president del Comitè Italià de Televisió i menors, que busca la protecció dels infants. Col·labora en la Ciutat de la Ciència de Nàpols, on s’encarrega del “Taller dels Petits”. És col·laborador científic del projecte “el museu dels infants”, de Roma. Va rebre l’honor del professor honoris causa per la facultat de ciències de l’educació de la Universitat Pontifícia Catòlica de Lima, al Perú.

Francesco Tonucci Com a Científic:

            El llibre sobre la Ciutat dels infants és un experiment que va realitzar ell mateix a la ciutat de Rosario, Argentina.

            Aquest llibre vol criticar la forma en que les ciutats modernes estan estructurades i aconsella que aquestes siguin estructurades i creades pensant en els nens, i en certa forma que la resta de la població els “protegeixi”.

            Ell mateix pensa que l’escola ha de tenir present els experiències viscudes dels infants en la seva vida quotidiana, i fer-ho servir com a recurs i com a eina a la classe.

            Aquestes mateixes experiències s’han de fer servir també en la línia investigadora i poder generar una resposta que s’aprengui durant la pràctica.

            Tonucci estudia la societat i la critica, busca solucions i les proposa. Algunes les du a terme i unes altres les explica per fer pensar sobre elles.

Francesco Tonucci i la Didàctica:

            Com a pedagog de gran importància, fa una crítica de l’escola actual i proposa una sèrie de modificacions tant en l’escola com en la seva forma de treballar.

            Les seves idees principals són les següents:

·      Deixar temps per la tarda als infants perquè facin coses diferents i així tinguin tema per parlar a la classe. És un recurs. Això vol dir que no han de tenir massa deures, ja que la feina s’ha de fer en major grau a la classe.

·      Donar més poder i llibertat als infants: que a les escoles ells siguin la base de la formació explicant les seves vivències. Han de participar més activament de la gestió i de la presa de decisions a l’escola, de les normes establertes. Els infants s’han de sentir ciutadans lliures i aquesta és la base per poder assolir una escola democràtica.

·      Lectura en veu alta dels llibres de la classe.

·      Els infants tenen les seves pròpies vivències i la seva forma de pensar i raonar. Se’ls ha d’escoltar i crear el coneixement entre tots. El joc ha de formar part de la formació escolar, ja que aporta molts beneficis als infants, i és una forma d’aprendre.

·      Els professionals de l’educació han de ser capaços de promoure aquestes idees, recolzar el treball en grup. S’ha d’incloure les famílies, no excloure-les, la cultura,... tot ha de tenir el seu lloc a l’escola.

L’escola ha de ser capaç de crear persones que es respectin, individus lliures, amb les seves pròpies opinions, amb un grau nul de frustració i decidides a l’hora de formar les seves capacitats.

            L’escola hauria d’estar més oberta a les opinions dels infants, crear coneixement entre docent i discent. Això és la base d’una formació ciutadana més complerta, competent i col·laboradora.

Francesco Tonucci com a PEdagog:

            Des de l’any 1963 quan Tonucci es va graduar en pedagogia, va iniciar la seva labor de crítica de la realitat escolar. Aquestes van dirigides al model educatiu actual, amb el que l’escola ensenya els infants els seus primers anys de vida perquè els infants no saben res i se’ls ha d’ensenyar, de menys a més.

            Seguint això, l’aprenentatge formal es dóna a partir dels vuit anys i l’escola actual té una concepció de l’aprenentatge progressiu, gradual, que deixa molt poc espai als infants per expressar-se i estimular la seva creativitat.

            Tonucci pensa que això no és així, que no s’ha de valorar als infants per allò que esdevindran. Els infants són un tot en sí mateixos, no uns adults en formació. La infància és entesa com una etapa vital per ella mateixa, amb uns drets i uns deures, i per tant, els infants a l’escola han d’estar valorats com a tals.

            És fonamental i imprescindible un canvi en el model pedagògic actual. L’escola ha de reconèixer les competències dels infants que s’estan desenvolupant des del mateix moment en el que neixen.

            L’educació ha de fomentar aquests coneixements i incentivar la curiositat i les inquietuds per ajudar als infants a créixer sense perdre la seva essència, la capacitat incansable del joc.

            Per això, s’ha de donar més importància a la figura del mestre en l’educació, ja que molts infants passen més temps amb els mestres que amb els pares. S’ha de potenciar més la relació entre família i escola.

            S’ha de pensar en una pedagogia capaç de tenir presents les competències dels infants, que els escolti, i que faci que comparteixin experiències i coneixements amb els companys. És una preparació per la vida en societat.

            L’escola s’ha d’ajustar a les necessitats. S’ha de fer el màxim possible en el mínim temps provable. Els deures s’han de fer a l’escola i a casa s’ha de fer feines que puguin desenvolupar amb autonomia, perquè construeixin experiències.

            De la mateixa forma, l’escola ha de ser un lloc agradable, on es respiri la cultura, la música, l’art, i un espai còmode i confortable. La màxima preocupació de l’escola ha de ser oferir motivacions per construir coneixement, habilitats i competències.

 Frases de Francesco Tonucci:

"... Els mestres haurien d’aprofitar els moments de llibertat i joc dels infants per observar-los, veure els aspectes del seu caràcter i les actituds que normalment a classe no es mostren. (...) no per fer-les servir contra ells, si no per conèixer-los més".

 Los chicos tienen que llegar a la escuela con los bolsillos llenos, no vacíos, y sacar sus conocimientos para trabajarlos en el aula. (...) El trabajo empieza dando la palabra a los niños. Primero se mueve el niño; recién después el maestro. El maestro tiene que conocer lo que saben los niños antes de actuar, porque si se procede antes, seguro hace daño. (...) Si fueran escuchados, los niños podrían llevar a la escuela su propio pensamiento. Lo normal es que un niño que tiene una inteligencia práctica, hábil con las manos y que puede desarmar un motor, para la escuela no vale nada. Vale sólo si sabe elaborar lógicamente datos. Esa clasificación no tiene sentido. Esa actitud selectiva, de que hay pocos lenguajes importantes y de que los demás no valen nada, conducen al niño al fracaso".

"La escuela debe ser capaz de leer la realidad concreta que rodea al niño. La geografía es la de su barrio; la historia, la de su familia".

"La escuela no cambia, continúa siendo de complemento, permanece la selección aunque desplazada hacia los niveles superiores, los institutos, las universidades y el trabajo; sube el porcentaje de analfabetismo funcional, es decir, el número de los que nunca utilizan los instrumentos culturales más elementales propuestos por la escuela: la lectura y la escritura".

"El problema es más profundo y continúa latente bajo las diversas formas estructurales y metodológicas: la escuela de todos no se ha convertido en la escuela para todos".

"Una escuela que quiera ser realmente una escuela de todos y para todos, debe preocuparse por ofrecer a todo el mundo aquellas bases, aquellas motivaciones, aquellos modelos culturales imprescindibles para construirse un patrimonio de conocimientos, de habilidades, de competencias".

"Una reforma real de la escuela debería nacer de los que trabajan en ella, como exigencia de nuevos niveles profesionales, para la construcción de los cuales deberían utilizarse todas las energías actualmente disponibles".

"Un proyecto que mire hacia el futuro, hacia el siglo XXI, debería examinar tres aspectos:

a) El papel de la escuela y su relación con la realidad del exterior;

b) El método escolar: relación enseñanza-aprendizaje;

c) El docente: su función y su formación".