EXERCICI DE REFLEXIÓ INDIVIDUAL. MENTES EDUCADAS.

 COMENTARI DE TEXT.

KIERAN EGAN: MENTES EDUCADAS.

            En aquest text, en Kieran Egan ens exposa les seves teories sobre l’educació. Pensa que l’escola moderna està basada en tres objectius: socialitzar, ensenyar coneixement i desenvolupar el potencial de cada infant. Aquestes tres idees, tot i que no ho sembli, són incompatibles entre elles.

            Són tres idees velles, arrelades a l’Europa occidental, que segueixen tres velles teories establertes:

1.      La socialització: és el fet d’introduir els infants en les tècniques de codificació que dominen cada societat. Els joves es poden modelar i adaptar a les normes de conducta. La societat per sobreviure necessita que els membres que en formen part mantinguin la seva identitat i la seva homogeneïtat. Això tradicionalment es feia a través de la tradició oral i els relats. Ara, aquest paper ha estat llegat a l’escola, que és l’encarregada de perpetuar els valors de la societat.

2.      El coneixement. Plató. La idea del coneixement té origen platònic. Ja a La República i a la seva Acadèmia, Plató  potenciava el seu concepte de coneixement. És un coneixement  elitista, que propugna el saber per sobre de totes les coses, una visió privilegiada i racional de la realitat. La ment necessita estudi per a poden assolir un compromís espiritual. Aquesta idea platònica permet connectar amb una conversa universal, transcendental i atemporal. Les escoles que segueixen aquesta línia són considerades elitistes, i els docents tenen un paper distant, autoritari, autoritzat i té la qualificació d’expert en la matèria.

3.      Potencial de l’Infant. Rousseau. Jean Jaques Rousseau ja creia que el seu llibre Emili era un suplement de la República de Plató, que rectifica allò que va oblidar Plató i posa al dia la obra, segons pensava el mateix autor. Per poder educar és molt important tenir present la naturalesa de l’infant, observar l’infant que es té al davant i guiar-lo, fomentant l’aprenentatge actiu. Les idees de Rousseau es van estendre ràpidament per tota Europa. Dewey i Piaget van estar influenciats per aquesta idea.

Però aquestes idees són incompatibles entre elles. Plató no és compatible amb la socialització, ja que les creences en les que es sustenta la socialització no són compatibles amb la recerca de la raó que propugna plató. La idea de Plató preocupa a la societat, que no està còmode amb ella.

Entre Rousseau i Plató tampoc hi ha entesa, ja que les etapes de desenvolupament són diferents. Rousseau es fixa més en la psicologia, l’exploració i el coneixement, l’educació determina el coneixement; Per Plató, parlaríem d’un procés epistemològic relacionat amb el temps, amb un currículum sòlid i on el desenvolupament de la ment és l’educació.

Si es vincula Rousseau amb la socialització també es fracassa, ja que Rousseau propugna un naturalisme en el que l’infant ha d’estar el major temps possible allunyat de les normes socials. I la socialització és tot el contrari, fer créixer els infants en societat, seguint les normes i valors establerts.

Kieran Egan fa una reflexió per introduir-nos el nou paradigma: ell considera que hi ha d’haver un replantejament de l’educació, però que els nous plantejaments sempre són perillosos ja que d’inici pot generar rebuig.

La nova teoria que ens proposa està basada en la recapitulació i en les teories de Vigotsky. La Recapitulació és la teoria segons la qual un infant al acabar l’etapa d’educació obligatòria ha d’haver tingut una visió global de la història de la humanitat. Tot això s’ha d’haver après evolutivament (no s’ha d’oblidar que a finals del segle XIX l’evolucionisme darwinià va impregnar-ho tot i tot s’explicava a través d’ell). Aquestes idees es basen en que el desenvolupament cultural pot conformar el procés de l’educació: el currículum ha d’estar ordenat conforme al desenvolupament lògic del coneixement i conforme al desenvolupament pròpiament humà. Aquests eixos garanteixen un aprenentatge més fàcil i una comprensió més sòlida. En la pràctica, això porta a teories lògiques, és a dir, un coneixement gradual igual que la història de la cultura que pugui garantir la comprensió; i a unes teories d’evolució, que van estar recolzades per Dewey i Halleypike, basant-se el segon en Piaget.

La pràctica va generar conflictes sobre tot als Estats Units on es van fer els currículums basats en això. Van observar que per humanitats això tenia sentit, però a l’hora d’aplicar-ho a les ciències quedava desvirtuat. Actualment, els pedagogs defugen de la recapitulació ja que pensen que no té res per aportar a l’educació.

Al parlar de Vigotsky, és una teoria basada en la comprensió del món a través d’instruments intel·lectuals mediadors, que són els que ofereixen comprensió. Per tenir un desenvolupament intel·lectual s’ha de comprendre la funció dels instruments intel·lectuals de la societat. Aquests instruments, els infants els interioritzen a mesura que van creixent.

La ment es va estenen cap al seu entorn social i cultural. La comprensió que proporciona, és el resultat dels instruments creats en aquests entorns i utilitzats en ells. Els instruments generen una comprensió similar a la que altres individus van tenir en diferents moments de la història de la humanitat. Aquest seria el punt de connexió amb el diàleg universal que suggerien les idees platonianes, però en un altre nivell, ja que no parlem del grau de coneixement per desenvolupar la conversa, sinó d’unes eines de comprensió universals, que connecten el desenvolupament cultural i l’educatiu.

El llenguatge presentaria una complexitat en aquests aspectes com a resultat d’aquesta acumulació cultural i que serveix per estructurar la comprensió que els individus tenen del món:

1.      Llenguatge oral, que estaria situat en el nivell més bàsic.

2.      Alfabetització, que seria el pas següent al llenguatge oral.

3.      Formes lingüístiques sistemàtiques, abstractes i teòriques.

4.      Utilització d’un llenguatge reflexiu, com a culminació del procés.

S’ha de partir de la  base de que la influència d’aquests instruments és necessària per la comprensió. Tant Vigotsky com Luria van afirmar que els infants es desenvolupen en dues línies perfectament compatibles entre elles: una natural  i una cultural, que reafirma les funcions mentals. La ontogènesis s’ha de recapitular ja que són les pautes de maduració establertes en l’evolució humana, que minven amb l’edat dels individus, però no són un impediment pel desenvolupament cultural. No s’ha d’oblidar que la concepció de Vigotsky sobre la recapitulació era la típica del segle XIX.

Com ha conclusió, remarcar el ja dit anteriorment, que les idees noves sempre creen pors i rebuig socialment, l’educació no és una excepció. També és difícil canviar el punt de vista d’educadors que ja passen la trentena, els hi costa més, tot i que sempre hi ha excepcions. Les teories en educació són molt importants i influeixen molt, encara que no ho sembli. El problema que hi ha a les escoles no està en elles mateixes sinó en el que s’espera de les feines que la institució escolar realitza.

            L’autor parla de idees. Potser caldria fer servir una paraula amb més força: Teories, que és allò que anticipa la pràctica. Primer es teoritza una cosa per després desenvolupar-la pràcticament. Les corrents i les orientacions és el llegat que tenim del passat. En aquest article, potser el concepte idees queda una mica fluix per tot allò que ens explica.

            Es pot fer una comparativa entre Vigotsky i Freinet. Els dos van ser uns avançats al seu temps. Per una banda, Vigotsky als anys 30 del segle XX ja parlava  d’una aplicació pedagògica diferent, que no fos tan racionalista. Ell propugnava que s’havia de llegir més contes als infants i fomentar la creativitat. Pensava en escriure cartes, llegir diaris, llegir llibres,... Va donar molta importància a la interacció social entre individus, que fomenta el desenvolupament humà.

            En aquesta mateixa línia és en la que va treballar Freinet. També defensa la creativitat, la lectura, la investigació de l’entorn, l’experimentació,... és a dir, tot allò que estimuli l’infant. Freinet pensava que els llibres de text no calien, i aquest és un tema molt actual ja que avui en dia encara es debat a les escoles el fet de si els llibres de text són necessaris o no.

            Per tant, des del meu punt de vista, Kieran Egan parteix d’una bona base al voler crear una nova teoria pedagògica, però li faltaria la incorporació del llegat de Freinet, que és molt important i massa vegades s’ha obviat, i és molt adequat per a la societat actual.