TEMA 5: METODOLOGIA SISTÈMICA I TECNIFICACIÓ DE L’EDUCACIÓ. TEORIA GENERAL DE SISTEMES. CIBERNÈTICA. INSTRUCCIÓ PROGRAMADA. TAXONOMIES. AMÈRICA DEL NORD ALS ANYS 50. INVESTIGACIONS UNIVERSITÀRIES

 Teoria General de Sistemes :

Ludwig von Bratalanffy  va néixer l’any 1901 a Àustria i morirà l’any 1972 a New York. Va ser biòleg, filòsof i artista i és conegut per la seva teoria de sistemes. Entre les seves obres destaca General System Theory. Foundations. Development, 1937 a 1969

            Va rebre educació tutoritzada a casa fins els 10 anys. Va anar a la Universitat d’ Innsbruck per estudiar art, filosofia i biologia. L’any 1926 acaba la seva tesi doctoral sobre psicofísica i Gustav Fechner. L’any 1937 va marxar als Estats units amb una beca de la Fundació Rockefeller, i va estar dos anys a la universitat de Chicago.

            Tornarà a Europa, ja que no vol ser una víctima declarada del nazisme per ser jueu. Des de l’any 1939 fins el 1948 va treballar a la universitat de Viena. Posteriorment anirà al Canadà per seguir estudiant i entre 1955 i 1958 estarà treballant a Los Angeles al Mount Sinai Hospital.

            Va fer classes de biologia teòrica a la Universitat d’Alberta a Canadà fins el 1969. després, treballarà fins la seva mort al Centre de Biologia Teòrica de la Universitat Estatal de New York, a Búffalo.

            Ell parteix de la biologia, l’anatomia i la fisiologia humana. És el que s’anomena Sistemes dinàmics regulats (de l’organisme vital a la màquina). Particularment en els organismes vitals:

-         El cor: és un òrgan

-         La circulació: un sistema,

-         L’estómac: forma part de l’aparell digestiu, que va des de la boca fins els intestins.

            És el fet d’organitzar una maquina com un sistema. Un ésser humà és un sistema múltiple. Està constituït per dos sistemes principals: el nerviós i el circulatori, que arriben a tot arreu.

 

            Un sistema de calefacció està integrat per coses diferents: el gas, l’electricitat, l’aigua,... tot el conjunt crea el sistema. Estructura i funció... Funció i estructura.

            Un sistema funciona com un conjunt, cada part fa la seva feina, però ha de funcionar tot bé, totes les parts per igual han de complir la seva feina.

            Al món de l’educació, s’ha de distingir:

·      Finalitat: saber llegir, calcular, escriure,...

·      Objectius: Són els que es poden avaluar, són més concrets.

·      Relacions: entre objectiu i finalitat, i entre els diferents objectius.

Això es desenvolupa a partir de la biologia. Va ser un anticipat als seus temps.

            Per arribar aquí s’ha de fer servir una metodologia múltiple: deducció, inducció, experimentació (moure variables), analogia (comparar). El tot és més que la suma de les parts,

            Parla d’isomorfisme (homeomòrfic en els cultures, R. Panikkar) que és la mateixa forma. Observar diferents cultures per trobar coses equivalents: no és exactament el mateix, però pot ser equivalent; Isòbares que són els mateixos punts de pressió. Parla d’analogia i de Teoria General. Tot es porta a la teoria general.

Aquí observem un esquema dels processos interns. El cercle és la màquina en general. Hi ha una retroalimentació, que és l’ajust del sistema; la Correcció interna és la defensa del propi organisme que en sí mateix és savi i s’autoregula; i la Correcció externa, que és el moment en que s’ha d’introduir una cura, un medicament perquè ajudi l’organisme.

Cibernètica i Educació:

 Norbert Wiener neix a Columbia, Estats Units l’any 1894 i morirà a Estocolm el 1964. Matemàtic, amb estudis en zoologia i Filosofia. Fill d’un professor de llengües eslaves emigrat a Harvard, va ser un nen extremadament precoç. A l’edat de divuit anys va obtenir un doctorat de lògica matemàtica a Cambridge, Regne Unit, on va estudiar amb Bertrand Russell. Després va viatjar a Alemanya per continuar estudiant a la Universitat de Gotinga. L’any 1919 comença a dirigir la secció de matemàtiques de l’Institut Tècnic de Massachusetts.

Als anys quaranta va elaborar els principis de la cibernètica, una teoria interdisciplinària centrada en l’estudi de les interrelacions entre les màquines i l’home i que a l’actualitat apareix dins l’àmbit més general de la teoria del control, l’automatisme i la programació de computadores.

            L’any 1948 escriu Cybernetics or  Control and Communication in the Animal and the Machine.

            Estudia el procés de regulació dels propis organismes.  Per exemple, les mesures que pren el cos quan té calor.

            Aplica les lleis matemàtiques a tot allò que és orgànic. Fa paral·lelismes.

            Veu que hi ha sistemes de l’organisme que es regulen i aleshores la funció és de màquina. Les m`quines tenen sistemes d’autoregulació, igual que el cos humà: càmera fotos,...

procés de regulació ............. optimització
orgànic ................................... mecànic     

            La cibernètica aplicada a les màquines a través de sensor serveix per millorar i per progressar.

Claude Shanon

            Però... Què és la cibernètica? És ciència? tecnologia? praxeologia?
És una mica de tot. Té una base científica. Analitza el sistema orgànic. Tot es centra en sistemes de control. És a dir, per mitjà del control es pot ajustar la màquina.





Es centra en: informació - control  - regulació - comunicació
entropia (tendència al desordre) .........  neguentropia (organitzar la informació)
procés rítmic, codificació, ordre. Aplica la Teoria matemàtica de la informació de Claude Shannon  de l’any 1949.

Es pot fer un tractament quantitatiu i tecnològic de la pedagogia: SÍ (ho va afirmar el professor Santvicens) sense deixar de banda: subjectivitat, consciència, creativitat. Hi ha models cibernètics que tenen present tot això.
            optimització del sistema:  es busca un equilibri dinàmic que es pot regular o autoregular

-         Homeòstasi orgànica: l’organisme s’equilibra per la tensió.

-         Feedbefore: anticipació, projecció

-         Feedback: revisió, ajustament. Retroalimentació, alimentació posterior.

Tecnologia Educativa i Mesura de L’eficàcia:

   

        Al final de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units intervenen a la guerra per ajudar a l’alliberament d’Europa. Per culpa de la guerra, Europa pateix una greu desestabilització. És l’època que va des de 1930 fins a mitjans de segle XX. Els Estats Units aprofiten la situació per fer negoci: moltes empreses americanes s’instal·len a Europa.

            A la dècada de 1950, els Estats Units són la potència hegemònica confrontada a la URSS. És l’època dels blocs, el món bipolar. S’afronten carreres espacials. Hi ha una gran preocupació per crear elit altament qualificada. L’escola no està rendint.

Ralph W. Tyler, va ser considerat un dels més influents educadors nord-americans al segle XX. Va néixer a Chicago l’any 1902. el 1921 va obtenir un A.B. en ciències i matemàtiques de Doane College, i el 1922 va esdevenir professor de secundària a Dakota del sud.

El 1923  a la Universitat de Nebraska comença a especialitzar-se en utilització de les estadístiques en proves de rendiment. L’any 1927 acaba el seu doctorat en  Psicologia de l’Educació a Chicago. Per invitació de Chartes Werret, el seu mestre durant els estudies de doctorat, es trasllada a l’oficina d’investigació Educativa de la Universitat Estatal d’Ohio, on va dirigir el Departament d’Avaluació Educativa.

            Els Estats Units estan en un moment de plena discussió sobre el sistema d’avaluació com a mesura dels resultats. L’any 1930 Tyler proposa una avaluació educativa com a mesura de resultats. El 1932 s’entra a avaluar el currículum: primer es diu que es vol ensenyar i en quin grau s’aconsegueix. L’any 1942 l’avaluació del currículum ja es fa plenament entre objectius i resultats.

La dècada de 1950 es produeix una expansió de l’educació sense resultats millors visibles.

El 1963 , Lee J. Cronbach proposa una avaluació per millorar el currículum. Per tant, hi ha una avaluació dels alumnes, una avaluació del currículum i una avaluació del centre. Es necessita gent especialitzada en avaluacions.

A  partir de 1970 professionalització en l’avaluació: Scriven, Stake, Stufflebeam. I el 1981 es crea el Joint Committee on Standards for Educational Evaluation pels estàndard d’avaluació de la institució. Professionals universitaris posen en comú l’avaluació per arribar a crear un estàndard.

Control de la despesa pública. Obsessió per l’eficàcia, resultats. Aquí, a Espanya, també tenim actualment aquesta obsessió per l’avaluació.

La Instrucció Programada. Skinner (1950):

            Burrhus Frederic Skinner va néixer a Susquehanna, Estats Units el 1904 i va morir el 1990. Va ser un gran psicòleg.

            Va obtenir el doctorat en psicologia a la Universitat de Hardvard l’any 1931, i va continuar les seves investigacions junt amb el professor Crozier. L’any 1936 comença a treballar de professor a la Universitat de Minnesota, on s’hi quedarà nou anys.

L’any 1948 es va establir a Harvard. Influït per la teoria dels reflexes condicionats de Pavlov i pel conductivisme de Watson, Skinner va creure que era possible explicar la conducta dels individus com un conjunt de respostes fisiològiques condicionades per l’entorn. Es va dedicar a l’estudi que oferia el control científic de la conducta, mitjançant tècniques de reforç (premi de la conducta desitjada).

Entre els seus experiments més famosos, destaca l’ensinistrament d’uns coloms per jugar a ping-pong o el disseny d’un entorn artificial pensat pels primers anys de vida dels infants.

El seu conductivisme radical va aixecar grans polèmiques als Estats Units i es va fer molt famós amb la publicació de la novel·la Walden 2 (1948). Aquí especulava sobre una societat futura programada amb tècniques d’enginyeria de la conducta.

Va defensar que la única forma d’arribar a una convivència òptima passa necessariament per aplicar unes tècniques adequades al disseny de la conducta dels membres que formen part de la societat.

La idea de educació de Skinner passava per un programa informàtic anomenat la tortuga i reforçava diversos punts:

·      Ritmes Individuals: Cada estudiant té el seu ritme i s’ha de respectar.

·      Exercici – Examen: s’identifiquen. Un exercici que sigui una prova. Aprenent és com es comprova que se sap.

·      Motivació: Saber el resultats del que s’està fent al moment.

·      Màquina: Instrucció. Aspectes repetitius. No es pot ensenyar per instrucció programada a llegir i escriure. Però es fan preguntes molt sistemàtiques. La suma de les parts no explica la funció dels organismes.

·      Gran valor individual: Hi ha coses que no s’aprenen en grup. Són aprenentatges repetitius.

·      Graduar les dificultats: Les respostes sempre han de ser positives. S’ha d’aconseguir que generalment es faci bé. Així no s’anirà enrere, si no endavant.

Taxonomia dels Objectius de l’Educació:

Benjamin S. Bloom (1950):

Benjamin S. Bloom (1950) va néixer a Pennsilvanià l’any 1913 i hi morirà el 1999. va ser un influent psicòleg educatiu que va fer contribucions significatives a la Taxonomia dels objectius de l’educació. Altres contribucions seves van estar relacionades amb el camp de l’aprenentatge i el desenvolupament cognitiu.
            Es va titular a la Universitat Estatal de Pennsilvanià i es va doctorar en educació a la Universitat de Chigaco l’any 1942. Entre 1940 i 1943 va formar part de la Junta d’exàmens de la Universitat de Chicago, i després va passar a ser professor al departament d’educació.

            L’any 1970 va ser condecorat amb l’honor de catedràtic Charles H. Swift. Va ser assessor d’educació per als governs d’Israel i la India, entre altres països.

Va ser un home centrat en l’àmbit del coneixement. Creia que s’havia de programar l’ensenyament per objectius clars i avaluables, i per això va treballar amb professors de diverses universitats per aconseguir-ho.

Coneixement ►   Recordar, identificar, localitzar. Una part és la informació que es pot buscar i l’altra part és de relacionar. Comprendre.
comprensió   ►    Entendre, interpretar bé.
aplicació        ►    Tècnica, saber fer, realitzar, saber construir.
anàlisi            ►    Descomposar el que és complex en parts, elements, per poder entendre millor allò que es fa.
síntesi            ►    Reintegrar elements que formen part d’una estructura, ajuntar
avaluació       ►    Indicadors clars per a comprovar l’aprenentatge. S’ha de formular abans d’ensenyar i s’ha d’ajustar a la programació.

La llei que s’aprovi el 1970 demanarà programar pels objectius de Bloom.

                                    Avaluar: sistema de valoracions pensat i estructurat.

                                    Valorar: valorar sense criteris establerts.

  

Aquest sistema va ser introduït a Espanya a partir dels anys 70 i va ser molt important. hi ha reminències a la LOE de 2006. Es va difondre per distingir la finalitat i els objectius.

·      Finalitats, objectius: Generals, específics. operatius, finals (1970)

·      Avaluació: inicial o diagnòstica, contínua o formativa, final o sumativa (1980)

·      Continguts: conceptuals, procedimentals, actitudinals - habituacions (1990)

A Espanya no es va acabar de desenvolupar. Però van ser els objectius aplicats a l’afectivitat.  Les ganes d’aprendre són imprescindibles per aprendre. I això és el que ha d’aconseguir el mestre: motivar. Per recepció, consciencia,... s’ha d’aconseguir la motivació dels alumnes.

 David R. Kraathwohl (1960): 

 Va ser deixeble de Bloom. Junt amb un altre company, Lorin Anderson, van revisar les taxonomies del seu mestres per fer canvis: sobre tot canviar la proposta de substantius per verbs.

Va treballar sobre tot l’àmbit de l’afectivitat i va fer aquesta organització:

·      Recepció: consciència, predisposició, atenció selectiva.

·      Resposta: acceptació, predisposició, satisfacció.

·      Valoració: acceptació del valor, preferència pel valor, lliurament.

·      Organització: conceptualització, organització sistema de valors.

·      Caracterització, conjunt i valors: perspectiva generalitzada, caracterització.

                       La Formació Tecnològica dels Mestres
 
- Pensament sistèmic.

- Precisió conceptual, taxonomies, terminologia unificada

- Programar les actuacions. seguir el procés tecnològic

- Finalitat i objectius previs i no perdre’ls de vista

- Avaluar segons objectius previs formulats i indicadors identificats

- Avaluar: segons resultats, segons valor afegit, decisions a prendre

TEMA 4: CONEIXEMENT CIENTÍFIC DE L’EDUCACIÓ I SISTEMES PEDAGÒGICS. EUROPA ANYS 1930: PENSAMENT I PRÀCTIQUES.

            Als anys 30 a Europa hi ha una gran efervescència de pensament que ja venia d’abans. En canvi, als Estats Units, coincideix amb la depressió i no hi ha tanta efervescència. La novetat d’aquesta etapa és que la psicologia es centra en l’educació.

Édouard Claparède (1873-1940):

            Va ser un gran entusiasta dedicat a la psicologia evolutiva. Crea a Genève l’any 1912 l’Institut des Sciences les Ciències de l’ Éducation, el que posteriorment rebrà el nom de Jean Jaques Rousseau: és el resultat de la unió entre ciència biològica i psicologia aplicada al procés de l’educació.

            Ell pensa que la Intel·ligència és la capacitat de solucionar els nous problemes amb el pensament. És el concepte d’intel·ligència com a adaptació.

            Propugna que el coneixement ha de començar interactuant amb el medi, recupera la idea dels naturistes. La intel·ligència és una capacitat biològica però s’ha de construir culturalment.

            És un psicòleg que posa el coneixement científic de l’infant o educand. La ciència és un condicionant de l’educació. Per fer educació s’ha de saber els aspectes que condicionen aquesta.

            Es pot dir que és un perfil mixt: no és ni un psicòleg ni un educador. Pensava en la intervenció educadora. Es podria dir que era un psicopedagog dóna importància al coneixement i als principis d’intervenció. Va més enllà de conèixer l’infant i ensenyar-lo.

            Les seves obres més importants són:

- Psychologie de l'enfant et pédagogie expérimentale, 1909

- L’éducation fonctionnelle, 1931

Henri Wallon (1812-1904):

            Va ser filòsof, metge, escriptor, polític i director de l’ École d’Hauts Études.

            Les seves obres més importants són:

- De l'acte a la pensée, 1942

- Les origines de la pensée chez l'enfant, 1945

Se n’ha parlat poc d’aquest home. És coetani a Piaget i van mantenir una discussió a distància. Els dos buscaven el mateix camí, però amb mititzacions diferents.

Wallon va acabar en política fent un pal educatiu. El seu pensament té una base marxista, és materialisme dialèctic. La consciència es construeix socialment. Aquest és un canvi molt important.

Afirma que la intel·ligència es cria en l’afectivitat. L’infant ha de ser estimat per poder desenvolupar la seva intel·ligència. És una cosa que s’ha de fer en companyia, no es pot fer sòl.

L’esser humà es un ser biològic i social, sense dualisme. Les dues parts han d’estar perfectament integrades. I per tant, l’educació no ha de ser fragmentada, ha de ser integral. S’ha d’estudiar amb visió integral, no fragmentadora.

Parla d’uns Estadis de maduració en la vida dels individus:

·      Impulsiu: motriu reflex, al néixer.

·      Emocional: simbiosi amb l’entorn. Les carícies, les pors, les inseguretats.

·      Sensorial - motor: interacció amb objectes i espai. Quan l’infant ja camina i descobreix els espais.

·      Projectiu i executant: etapa primària, quan l’infant té intenció, projecta i fa. Se li han de proporcionar eines per a fer-ho.

·      Personalisme: Consciència del jo. Entre els 6 i 8 anys, quan comença l’ús de la raó. És ell i ho pot fer.

·      Personalitat polivalent: la personalitat s’adona de que pot fer moltes coses, no tot, però sí moltes coses.

·      Adolescència, en positiu: afectivitat, intel·ligència i valors. Obertura en positiu, a ser adult, és una etapa de transició. L’afectivitat es destapa i és el moment d’entusiasmar-se pels valors.

Lev Semianovitx Vigotski (1896-1934):

Era originari de l’antiga URSS comunista. Va ser jurista, professor de literatura i psicologia, i psicòleg científic. Entre les seves obres, destaquen:

- Origen i desenvolupament de les funcions mentals superiors.

- Pensament i llenguatge, 1934

            La seva aplicació pedagògica no es pot fer en les coordinades de 1934. parlava d’escriure cartes, llegir diaris, llegir llibres,... creu que a la pedagogia hi ha un excés de racionalisme i el llegir contes i ser més creatiu s’ha perdut.

            Coincideix bastant amb les teories de Wallon. Parla de la interacció social, el mateix que la consciència individual de Wallon. Pensa que el desenvolupament humà és possible per interacció social. I la consciència és construcció social

            El llenguatge és mediador entre la consciència i la ment. Qui té llenguatge pot fer més coses. Hi ha diferents sistemes de llenguatges: oral i escrit. El llenguatge no només serveix per comunicar, sinó que permet retenir moltes més coses i permet que el pensament, la penseé, sigui cada cop més gran. El llenguatge és un suport en el que es construeix el pensament.

            Existeixen uns intercanvis socials amb símbols i signes:

·      Símbols: són codificats però de caire més simbòlic, té un punt de llibertat i ingenuïtat, és una mica més obert. Per exemple, posar una espelma al pastís en un aniversari per bufar-la.

·      Signes: Hi ha un catàleg limitat de signes culturals que es poden saber o no (banderes, Morse,...). per exemple: un semàfor és un signe codificat i quan el veiem tots entenem el mateix.

No es pot fer servir només signes o símbols, s’ha de fer servir els dos, ja que són necessaris en la societat.

            Proposa una llei, la llei de dobles processos: interpsicològics  (relació amb els altres)i intrapsicològics (relació amb un mateix).

            És constructivista: el constructivisme afirma que el coneixement s’aguanta per construcció. S’ha d’anar construint, posant un coneixement a sobre d’un altre.

Zona de desenvolupament pròxim

            El constructivisme el porta a parlar de la Zona de Desenvolupament Pròxim: s’ha d’ensenyar allò que l’infant ja sap, però amb una mica més de dificultat. No es poden ensenyar coses que no se saben de res perquè aleshores no es pot construir coneixement. S’ha d’ensenyar un coneixement que costi aprendre però proper al que ja se sap.

            Va ser el precursor de la Neuropsicologia (la va seguir A. Luria; avui A. Damasio).

És també el constructor de la psicologia científica. Es va adonar de que la psicologia servia per construir la societat i per ensenyar.

Jean Piaget (1896-1980):

Natural de Suïssa, va ser biòleg, amb estudis de filosofia, però es va dedicar a la psicogenètica. És el creador de l’epistemologia genètica, la ciència que estudia la construcció de coneixement a partir de la biologia, i amb això del Centre International d'Épistémologie Génétique. Va dedicar la seva vida a la direcció de l’ Institut Jean-Jacques Rousseau.

            Les seves obres més importants són :

- La représentation du monde chez l'enfant, 1921

- Le jugement moral chez l'enfant, 1934

- Introduction à l'épistémologie génétique, 1950

- Psychologie et pédagogie, 1069

            És un pensament complementari a Wallon: Piaget afirma que el cos té una construcció genètica i el coneixement s’aprèn en aquest ordre. Piaget parla de la lògica de l’acció prèvia al llenguatge; la interrelació amb el mitjà per assimilació – acomodació. Introdueix l’epistemologia Genètica.

            Les investigacions de Piaget es centren en els estadis evolutius, una seqüència que sempre es dóna en el mateix ordre arreu. És una invariant humana. Depenent de la cultura humana, hi haurà estadis més o menys estimulats, però l’evolució és la mateixa. Amb els seus estudis va observar que a l’Iran anaven un any i mig més tard per assolir cada estadi.

            Estadis evolutius:

·      Sensor - motriu: relacions circulars primàries, secundàries, terciàries. És a dir, primer l’infant se sent a sí mateix i després detecta el seu voltant. Quan ho ha detectat, comença a fer coses intencionadament.

·      Preoperatori: joc simbòlic. Primer es fa individualment, i després amb els altres. És el joc simbòlic de la realitat.

·      Operacions concretes: observació, causalitat, ordenació. Aquesta etapa arriba aproximadament als sis anys. Tocar, dibuixar, experimentar. És un sincretisme, l’observació que s’ha d’emmagatzemar.

·      Operacions formals: generalització, conceptualització. És el pas a les operacions formals. Per passar de les experiències concretes a les formals es necessita temps. És a dir, el pas de primària a secundària passa per la porta de la generalització. Per exemple:

Tisora         ^{passa a ser}           Instrument, eina.

Hi ha moltes coses que parteixen de la dimensió de l’individu. No es descuida l’entorn. Va fer uns estudis molt monogràfics sobre 8 – 10 nois, tot i això,  Piaget no exclou la interacció amb els altres, però ho estudia individualment.

Són més aplicatius Wallon i Vigotski, ja que les teories de Piaget no tenen aplicació a l’ensenyament.

Eduard Spranger (1882-1963):

            En termes generals, és una figura que ha quedat una mica oblidada. Era d’origen alemany i va ser filòsof, psicòleg i pedagog. Va començar a teoritzar després del desastre de la Gran Guerra 1914-1918.

            La seva obres més destacada és Kultur und Erziehung. Gesammelte pädagogische Aufsätze del 1919. Es pot traduir com Cultura i educació: Teòrica i temàtica.

            Ell fa una pedagogia de la cultura. El que s’ensenya a l’escola no serveix per anar per la vida. Entre l’educand i el docent hi ha cultura i la natura. No es pot ensenyar tot a la classe ni a l’ordinador. Sentir les coses directament és el que s’anomena pedagogia de la cultura. Per tant, relaciona cultura i pedagogia, escola i cultura.

            Parla d’una dimensió espiritual de la naturalesa humana. per això es diu que és una cultura humanística perquè apareix l’esperit. La concepció antropològica oriental a l’Índia i la Xina diu que l’esser humà està format per psique (ànima) i neuma (ment). La ciència també influeix a l’esperit. En aquest sentit, la pedagogia ha de ser humanística.

Les ciències de la natura expliquen fenòmens, i les ciències de l’esperit serveixen per comprendre les vivències. Està tot unit, és un tot inseparable.

L’educació a través de la cultura aconsegueix la identificació de la realitat natural i cultural: és la Cosmovisió.

L’any 1914 desenvolupa la Teoria de la personalitat, segons valors i interessos. Pot ser de tipus: teòric, utilitari, estètic, social, polític, religiós.

No està en contra de les teories de Wallon.

A Catalunya,  arriba el seu pensament a través de: Joaquim Xirau i Roura-Parella que van seguir els cursos del mateix  Spranger a Berlín.

 Joaquim Xirau (1895-1946)

Joan Roura-Parella (1897-1983)

                                

Rudolf Steiner (1861-1925):

D’origen austríac, va ser arquitecte filòsof i pedagog. Va ser coeditor a Weimar de les obres completes de Goethe (1889-1896) y autor de La filosofia de la llibertat (1894). L’any 1897 es va instal·lar a Berlín i es va dedicar a la teosofia. Posteriorment, va  precisar la seva doctrina sobre l’antroposofia a les seves obres Teosofia (1904) i La ciència oculta (1909). Va fundar la Societat Antroposòfica l’any 1913. Marxà a  Suïssa, on es va instal·lar a Dornach. Aquí construeix el Goetheanum, el temple de l’antroposofia. Aquest edifici, fet en fusta, va ser destruït per un incendi, i aleshores es va construir un altre de ciment que és un magnífic exemple d’arquitectura expressionista. A més, va fundar a Stuttgart, la renovadora Escuela Waldorf de pedagogia.  Va impulsar a Arlesheim un institut clínic l’any1921, d’eurítmia i pedagogia curativa.

            Pel que ha passat a la posteritat és per haver estat el creador de les Escoles Waldorf. Fou més que un pedagog, potser és un educador. Mai no es va sumar a l’escola activa: era molt espiritualista.

            Va fer un plantejament tant elaborat que va donar lloc a la creació de la societat antroposòfica: déu i l’home són la mateixa cosa, fora de la concepció material.  Això és l’antroposofia.

            Potencia l’educació estètica i la creació artística. Dóna molta importància a la realitat mítica: Relats mítics, simbòlics, màgics.

            També serà important la contemplació de la natura, cantar, tocar, mirar. Tot té una dimensió simbòlica. No s’ha de tenir cap pressa per als aprenentatges, ni llegir ni escriure, tot arriba al seu temps. La classe principal, la dels aprenentatges només ha de ser de dues hores, no més.

Tallers, art, hort... Ha d’haver molt joc motriu a la natura. A la vegada, és important l’eurítmia, els instrument musical. Defugen la música enregistrada, els ordinadors. S’ha de realitzar rituals interioritzadors, calmosos.

            Avui en dia, encara hi ha escoles Waldorf.

Escola Waldorf a Bellaterra

Georg Kerschensteiner (1854-1932):

Va professor de matemàtiques i física, doctor en ciències, i  pedagog d’origen alemany, nascut a München. Es conegut per la creació de l’Escola del Treball, i aquest model el va portar a terme a les escoles públiques de Munich entre 1910 i 1914. És l’autor, entre altes, d’obres com:

- Begriff der Arbeitsschule, 1912 (Escola del Treball)

-         El problema de l’educació pública (1925)

-         Theorie der Bildung, 1926. Teoria de la formació

-          Concepte de l’escola del treball (1928)

-          L’educació cívica (1934).

Va defensar l’educació espiritual i amb sentit; cultura personal. Una Educació social, Educació cívica i treball. És molt important que l’educador transmeti emoció.

Va dirigir una escola del treball per a adolescents, que eren joves aprenents. Amb el seu llegat, la Formació Professional ha seguit tenint una gran importància a Deutschland (Alemanya).

El Dr. Mira i López es va encarregar d’introduir l’orientació professional a l’escola del Treball (1919) de la Mancomunitat de Catalunya. Va ser ell qui va portar les idees d’ Steiner a Catalunya.

Anton S. Makarenko (1888-1939):

Pedagog d’origen ucrainià, de l’antiga URSS. Va obtenir el títol de mestre l’any 1905 i després va ingressar a l’Institut Pedagògic. Treballà com a inspector d’educació mitjana.

Per a Makarenko, proporcionar a l’infant un ambient  adequat per desenvolupar les seves iniciatives i la seva sociabilitat és el principal objectiu de l’educació. Du a terme la pràctica de les seves idees a una colònia per la rehabilitació d’adolescents, on arriba a la concepció de l’escola com un centre de treball dedicat a l’activitat manual i intel·lectual, a través d’una convivència adient amb els principis socialistes de l’època.

La seva obra Poema pedagògic (1935), descriu les coses positives de la seva experiència. Amb la seva dona, Galina Stajievna, escriu el Llibre per als pares, on exposen les seves consideracions sobre l’educació familiar. També escriu Les banderes a les torres.

Les seves teories tenen una gran influència a les organitzacions juvenils soviètiques de principis de segle XX.

            Per tant, va ser professor. Li van encarregar treballar a un centre per a delinqüents juvenils i orfes, joves amb problemes. Aquí les idees pedagògiques no funcionen. Va donar una bufetada a un jove: només li va fer falta fer-ne una. Els nois extorsionaven els professors i els hi faltaven al respecte. Això va quedar gravat com l’impacte emocional provocat per una pallissa, en un context d’acceptació dels joves interns. Va haver de buscar solucions.

És la Granja Gorki on hi va anar l’any 1921. Va organitzar producció i treball cooperatiu. La gestió del dia a dia la feien els propis joves.

que van canviar radicalment el seu comportament

Célestin Freinet (1896 – 1966) et Élise Freinet(+1983):

Freinet és un personatge complex i polifacètic. Va ser un mestre d’educació primària i un dels renovadors escolars més rellevants de tots els temps. La seva obra està dirigida sobre tot a millorar la pràctica i té un component fonamentalment empíric i intuïtiu. Però a la vegada, suposa l’intent de configurar a nivell teòric i pràctic una proposta pedagògica moderna i oberta a nous desenvolupaments.

La seva obra està influenciada per Ferrière

L’itinerari de Freinet no ha estat fàcil, però mostra les possibilitats que hi ha a la renovació escolar.

Freinet introduí tècniques i propostes pedagògiques, observant els mitjans i usos culturals. Les tècniques de Freinet constitueixen un ventall d’activitats que estimulen l’experimentació, la lliure expressió infantil, la cooperació i la investigació de l’entorn. Està tot pensat sobre una base de comunicació.

·      Text Lliure: És el text realitzat per l’infant a partir de les seves pròpies idees, sense tema i sense temps prefixat. Es desenvolupa seguint les següents fases: escriptura del text, que és una activitat creativa i individual; lectura del text davant el grup, treballant l’entonació i la modulació de la veu; comentari de text de forma col·lectiva. “No als llibres de text”.

·      Llibre de la Vida

·      Impremta Escolar: Per contribuir al text lliure, imprimir i reproduir els textos a la revista escolar i per la correspondència. La Revista escolar es fa amb les produccions dels infants i a partir de l’organització pròpia del treball.

·      Fotografia i Cinema

·      Ràdio i Electròfon

·      Màquines d’Instrucció

·      Pla de Treball Setmanal: Té sentit en una planificació col·lectiva amb l’alumnat, a través d’unes decisions presses en grup i que s’insereixen en la planificació general del curs.

·      Correspondència Escolar

·      Els Mètodes Naturals: Oferir un ambient favorable al descobriment continuat, amb expressió lliure, intercanvi i contrast d’idees. Introdueix els tallers manuals. Actitud investigadora, curiositat per allò que els envolta, respecte pel que fan ells mateixos i els altres. Introdueix sortides per observar el medi natural i humà.

·      Biblioteca de Treball: El material es classifica d’acord amb la dinàmica i les necessitats de consulta dels infants, que accedeixen lliurement a ell i s’encarreguen d’ordenar-ho i controlar-ho.

·      Fitxers de Treball Individual.

·      Conferències: Busca crear dins el grup classe un ambient de crítica amb la realitat per part dels alumnes i el seu futur.

·      L’assemblea de Classe: Espai i temps destinats a plantejar problemes i buscar medis per la seva resolució, planificar i possibilitar la realització de projectes. Educa la funció de planificació i revisió del treball i de la vida dins el grup.

            Aplicar les tècniques de Freinet significa donar la paraula als alumnes i, a partir d’aquí, fomentar les seves capacitats de comunicació i cooperació.

Va anticipar les formes organitzatives de treball diversificat a l’aula que trencaven amb l’escolàstica i la uniformitat industrial. És el model que encara estem cercant per incorporar Internet... i ja el teníem. Explorem-lo!!!

*** C. Freinet, potser el millor pedagog del segle XX.***

Conclusió:

Al mestre li cal actitud investigadora. La renovació pedagògica es va fer amb la pràctica reflexionada personalment, analitzada amb col·legues, també estudiant les aportacions dels investigadors (Pedagogia experimental: Lay, Meumann, Buyse).

Hi ha d’haver investigadors però cal que, sobre una realitat concreta, cada mestre tingui actitud investigadora davant de cada alumne per ajudar-lo a superar dificultats en l’aprenentatge. La pedagogia té una part empírica.

El doctor Itard que programa la seva intervenció amb l'infant salvatge per a desenvolupar socialització i llenguatge és un clar exemple, molt ben interpretat pel mateix Truffaut director del film L'Enfant sauvage.