Antiautoritarisme:
Alexander S. Neil (1883-1973):
Alexander S. Neil va ser un mestre progressista d’origen escocès, artífex i fundador de l’escola no – directiva de Summerhill. Va ser conegut per ser un entusiasta defensor de l’educació en llibertat.
Era fill d’un mestre de primària. Va estudiar a la Universitat d’Edimburg i l’any 1914 va treballar com a mestre dins el sistema públic. La pedagogia de les escoles el descontentava i al final això el va portar a Anglaterra a fundar l’escola de Summerhill el 1921, que actualment encara funciona. Estem en un moment que a Europa està el grup de l’Escola Activa. Però Neil es va decantar per un model encara més lliure de la persona (cadascú fa allò que vol). És un tipus de pedagogia completament antiautoritària. Això connecta amb el que es farà als anys 70.
A l’escola de Summerhill es pot fer tot, hi ha llibertat total, però hi ha una limitació: impedir la llibertat d’un altre. Es pot fer el que es vulgui excepte molestar els altres i fer-se mal un mateix. Això no ho diu explícitament, però es pensa que està implícit, ja que fer-se mal a un mateix pot tenir unes conseqüències físiques irreversibles.
Dewey deia que en els resultats físics, si feia falta ajudar l’infant, se l’ajudaria: a menjar, dormir, agafar-lo del braç si és necessari perquè no li passi res,... La vida és una i és irreversible, no s’hi pot jugar, i si podem ajudar a conservar-la, s’ha de fer.
La pedagogia també és antiautoritària, sense coaccions, hi ha plena llibertat d’acció. No es demana res que no es pugi fer. Amb això, els resultats físics i educatius són immediats, igual que passa a la natura. Es permet suggerir, ajudar a pensar, però mai imposar.
Neill agafa el model de Rousseau, Lane i Reich. . Els principis educatius eren tres:
- La Felicitat (Rousseau) - La Convivència (Lane): L’escola era un sistema de residència, de dilluns a divendres, tipus internat. Com deia Lane, hi ha una convivència social, una vida familiar. - La Sexualitat (Reich): Defensa la pluralitat de relacions per trobar la parella estable i crear un projecte de vida. És un pensament molt responsable. Reich era deixeble de Freud, i per tant té una visió marxista de la psicoanàlisi. En aquest model de Neill hi ha un punt Radical: queda exclosa la religió. Tots els plantejaments radicals són problemàtics per la societat.
Es prenen les decisions de forma democràtica, en assemblea. El grup decideix en assemblea. Les normes s’adopten de forma conjunta i el professor és un més. S’organitzen com una República Escolar (model de Drecroly)
Quan sorgeixen problemes, es nomena un Tribunal per resoldre-ho. S’escolten les versions i es decideix. Hi ha la figura de Defensor del poble.
“En la educación la única manera de proceder es colocarse al lado de los niños, lo cual significa eliminar toda forma de castigo, de temor y toda disciplina externa; quería decir también tener confianza en los niños, de modo que crecieran a su manera sin recibir presiones del exterior, excepto la del autogobierno de la comunidad”. (ENS: 266)
Els infants que anaven a Summerhill pertanyien a famílies benestants. És una classe social selecte, tenen un entorn familiar molt bo i si anaven a l’escola no els hi faltava l’estímul de la família.
Aquest model d’escola no seria vàlid per a tothom: els fills de treballadors no poden seguir aquesta pedagogia perquè a casa no tenen estímuls.
L’escola ha de ser compensadora de les carències socials dels individus, no ha d’excloure ningú, ha d’ajudar.
 |
| Neil davant Summerhill School |
 |
| Summerhill School |
Carl Rogers (1902 – 1987):
Carl Rogers neix a Illinois el 1902. Psicopedagog, famós pel seu mètode de psicoteràpica no directiva per esquizofrènics. L’any 1939 va fundar un centre independent de psicopedagogia a Rochester, New York, i després va començar a exercir de docent a les Universitats d’Ohio i Chicago. L’any 1963 reprèn la investigació, però aleshores el seu mètode ja s’havia generalitzat a l’educació. Va basar el seu mètode terapèutic en la implicació directa del terapeuta i el malalt. La seva última obra feta el 1979 apareix la relació interpersonal com el mètode idoni per aconseguir un canvi social pacífic. No obstant això, la seva obra clau és On Becoming a person, 1961. El proceso de convertirse en persona.
La base de les seves teories es centra en la no - directivitat. És una teràpia basada en el client, no en el pacient. S’ha de prendre consciència d’un mateix, veure les limitacions de cadascú. Per això la figura del pacient no era vàlida. La seva obra té una línia psiquiàtrica, però a la dècada dels 50 i 60 marcarà una pauta. Contemplar el malalt com a client era una novetat molt gran en aquells moments. Consistia en el que actualment tenim perfectament integrat com a model de consulta psiquiàtrica: el metge havia de plantejar unes preguntes per guiar el pacient, que les havia de contestar per sí mateix. És una novetat molt important.
Ell no es dedicava a l’educació, però aporta la idea d’escoltar sense obligar, sense directrius. És una comunicació no directiva.
Promulga l’Autoteràpia: Cadascú fa el seu procés; de la mateixa forma que en l’educació: és un procés.
Connecta amb el pensament de Neil. S’ha d’entendre l’edat de l’infant que es té al davant i preguntar-li “a tu què et sembla?” o coses similars, guiar-lo sense dirigir-lo, deixar-lo pensar i que esdevingui una persona per ell mateix.
L’educació està centrada en l’alumne, seguint el llegat de Rousseau: s’ha de tenir fe i confiança en l’estudiant, i en les seves possibilitats, en la seva capacitat d’esforç i millora.
Aprenentatge vivencial o significatiu (interès, responsabilitat, creativitat). No pot ser igual per a tots. Ha de ser un aprenentatge viscut, pel que hi hagi interès i es faci amb iniciativa. S’ha de viure de manera plena autoconscient
Es pot comparar l’escola amb els antibiòtics: els infants estan massa controlats. Els infants tenen ganes de saber, però es troben amb barreres. L’escola està pensada com un mecanisme de control, els professors “vigilen”: si es vigila massa no es crea, es limita. La relació professor – alumne és molt important.
“...tendencia a avanzar en la dirección de la propia madurez. En un ambiente psicológico adecuado, esta tendencia puede expresarse libremente... se pone de manifiesto en la capacidad del individuo para comprender aquellos aspectos de su vida y de sí mismo que le provocan dolor o insatisfacción”. (PCP: 42)
Pedagogia Institucional (1960 -1970). França:
M. Lobrot, G. Lapassade, R. Loureau, 1965:
Michael Lobrot va néixer el 1924 a París. La seva proposta pedagògica es va situar dins la Pedagogia Institucional i neix de l’oposició que tenia cap a la pedagogia tradicional: programes educatius conformistes, difondre la ideologia de la classe dominant, autoritarisme docent, repressió administrativa, escola – quartell,... Ell posa de manifest que la pedagogia institucional està centrada en la transformació de les institucions escolars. L’infant ha de poder expandir-se a través del sistema educatiu.
L’educador ha de tenir llibertat per controla, portar i avaluar el seu grup. La classe s’ha d’autogestionar. L’infant ha de poder assolir responsabilitats de les seves inquietuds per aprendre i ha de participar en la vida social del grup. El canvi que proposa és molt més agosarat que el de l’Escola Activa.
George Lapassade va ser un filòsof francès nascut l’any 1924. va morir l’any 2008.
Es va interessar en la psicoanàlisi i la biologia. Va participar en activitats dins el camp de la psicoteràpia. És una figura molt important de la psicologia social, etnologia i la pedagogia.
Les seves accions amb estudiants entre el 1958 – 1968 van tenir un impacte molt significatiu al maig del 68 francès. Va ser l’encarregat d’introduir a França l’etnometodologia. Va treballar en l’informe i va examinar el fenomen dels estats alterats de consciència.
Va participar en un estudi a Montreal amb Alain Cognard. Va ser durant molt temps professor i investigador a la Universitat de Paris VIII, i hi va ser líder d’un seminari setmanal durant els últims anys de la seva vida.
René Loureau neix el 1933 i morirà l’any 2000. Va ser un sociòleg i un intel·lectual francès, professor de sociologia i professor de ciències de l’educació a la Universitat París VIII. És un dels teòrics de l’anàlisi institucional i del concepte d’implicació, que intenta proposar una construcció teòrica comparable a les conseqüències del Principi d’incertesa existent en física. Molt influenciat per Henri Lefebvre, es va interessar també en els treballs de Gilbert Simondon.
Els tres tenen una perspectiva sociopolítica. El seu Projecte Educatiu: quim som? què volem?
Autogestió. Participació i assemblea per a decidir.
“La escuela concluye lo que con frecuencia empezó en la familia en el sector de la sociabilidad. Al proponer, como únicos modelos de relación sociales, la relación de autoridad, o la relación de rivalidad con los iguales, introduce el odio y la agresividad en el corazón del joven”. (LEDE: 210)
Estem a França als anys 60, en aquest moment es defensa que cada escola ha de ser ella mateixa. És un plantejament racional: es reuneixen tots, pobles i ciutats i exposen allò que volen aconseguir.
França té una escola per a tots, un ministeri d’educació a nivell nacional. Volen trets d’identitat, que no sigui tan centralitzat. Es plantegen què volen i fan un projecte educatiu. Això es fa per sobre del sistema uniforme existent.
Això arriba a Catalunya de la mà de Joaquim Franch i Martí Teixidor. Determinades coses queden sotmeses a la decisió dels alumnes. Això està apartat dels programes oficials, i es generalitza en algunes escoles.
El projecte educatiu arriba a la LOXE i passa a ser una llei. La idea es bona, però quan s’implanta per llei per la seva identitat. El projecte educatiu consistia en crear una identitat de centre. Ara, es marca per llei i en la majoria de casos no serveix de res. S’ha dut a terme malament.
F. Oury, A. Vàsquez, 1967
F. Oury i A. Vàsquez estan en la línia de Freinet. Pertanyen a la línia que té una orientació psicoterapèutica.
Ells fan monografies d’infants: estudi de casos, diagnòstic, intervenció. Recullen informació. Segueixen les pautes marcades per Rousseau: conèixer els infants que tenen davant. “El mestre és qui fa ser”
Tots tenim la societat que volem perquè vivim en democràcia. Els qui són els mateixos tenen problemes amb la jerarquia i amb l’entorn. Molts cops ja està bé que sigui així: la societat anònima és molt perillosa, marca unes pautes i estableix unes normes molt fortes: no volen que ningú surti de la norma establerta opinant altres coses.
Fan un anàlisi institucional i un anàlisi de la relació educativa .
“Aquellos que pretenden formar "seres" i no "seres para" provocan un legítimo escándalo: son tan peligrosos para el orden social como para el equilibrio colectivo de los individuos”. (HPSXX: 224)
La desescolarització. La mort de l'escola:
M. MacLuhan (1911-1980):
Marshall McLuhan va néixer a Canadà l’any 1911 i hi morirà el 1980. filòsof, professor i teòric que va influir molt en la cultura contemporània pels seus estudis sobre la natura i els efectes dels medis de comunicació en els processos socials, l’art i la literatura.
Va començar els estudis d’enginyeria però aniria a Cambridge per fer literatura. Impartirà classes a la Universitat de Toronto. Els seus estudis van ser els primers en la esfera de la informació i la comunicació i sobre la influència dels nous medis. Per a ell, l’època dels llibres ha passat: la televisió i els nous sistemes electrònics de comunicació en general han portat l’ésser humà a una aldea global, una societat àudio i tàctil fixada a escala planetària. Entre les seves obres importants, destaquen dues: La galàxia Gutemberg (1969) i El aula sin muros, 1964.
Per a ell, la societat de masses comporta la democratització de la cultura i això ho exposa al seu llibre sobre la galàxia Guttemberg: un món pensat per llegir i escriure, per la impremta. I això està canviant i ja no és així.
L'escola era per a La Galàxia Gutemberg, 1969: la impremta Les colonies són importants perquè suposa un trencament, un aula sin muros. I això ho va defensar.
Ivan Illich (1926-2002):
Ivan Illich neix a Viena l’any 1926. Es considerava mexicà d’origen austríac. Va ser pedagog i assagista. Amb una gran curiositat humanística, cursa estudis superiors de teologia i filosofia la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma, per acabar la seva formació a la Universitat de Salzburg. Va emigrar als Estats Units on va estar a New York com a assessor pastoral. Però aviat ho va deixar perquè les seves teories pedagògiques eren massa agressives amb els poders institucionals i eren crítiques amb l’església catòlica.
L’any 1956 es trasllada a Puerto Rico per ser vicerector a la Universitat de Ponce, i després es dedicarà a redactar i difondre les seves teories pedagògiques per llatinoamèrica. Va estar d’assessor a Bolívia en matèria de política educativa en temps d’Alfredo Ovando Candía. L’any 1971 es traslladarà a Mèxic i funda el Centro Intercultural de Documentación de Cuernavaca. Les seves tesis afirmen que les institucions tradicionals de la societat no estan adaptades a les necessitats del món actual. Per aquest motiu necessiten revisió. S’ha de començar per l’escola. L’educació pedagògica ha perdut els seus valors ètics i només serveix com a instrument competitiu i utilitari.
Per acabar amb això, s’ha d’aprofitar altres canals del saber. Els coneixements realment útils s’han d’adquirir fora de l’escola: àmbit familiar, experiències socials i polítiques i vivències culturals.
És per aquest motiu que proposa “desescolaritzar” l’educació i fomentar un aprenentatge informal, potenciant la creativitat de l’individu dins el seu entorn social.
Ivan Illich és un personatge molt interessant. L’any 1971 escriu el seu llibre La sociedad desescolarizada, on plasma els seus criteris.
La rigidesa de l’escola és inoperant, surt molt cara. S’ha de recuperar la convivencialitat. Ell ja parla de Bancs de dades d’informació (tecnologia).
El coneixement no pot ser monopolitzat per l’escola. Renda educativa familiar inversa per gastar en instrucció i formació: donar diners a les famílies per que siguin ells els qui decideixin en quin tipus de formació gastar-ho. No cal fer escales uniformes, seria un sistema de rendes proporcionals: més diners als pobres i menys als rics.
És un tòpic però serveix per reflexionar per què el model que tenim d’escola no és eficaç. Actualment, existeix una xarxa de defensors de les escoles lliures.
Everett Reimer (+1998):
Everett Reimer va ser amic d’Ivan Illich, i es van conèixer a Puerto Rico. Autor de nombrosos llibres sobre política educacional, va ser un dels defensors de la desescolarització.
Ell publica el 1974 un dels llibres més polèmics per la pedagogia dels segle XX. El títol del treball era contundent: La escuela ha muerto. No era només un text crític amb els sistemes escolars, sinó que argumentava el perquè de la desaparició de les escoles.
Pensa que l’escola actual atempta contra la salut mental dels individus. Ofega la creativitat i només conserva la seva funció de guarderia i tenir funcionaris docents.
Paul Goodman (1911-1972):
Paul Goodman neix a New York l’any 1911. Va ser escriptor i anarquista actiu adscrit a la New Left nord-americana. El fet de néixer en una ciutat com New York va marcar el desenvolupament del seu pensament i va ser sempre partidari de les estructures comunitàries i la no violència, sent una figura clau de la contracultura de la dècada dels 60. Va tenir un paper destacat en la teràpia gestalt.
Va escriure obres de ficció i poesia. També va escriure sobre educació, la vida a les ciutats, urbanisme, drets menors, política, crítica literària,.... Es va manifestar obertament bisexual, cosa que li va causar molts problemes laborals.
Entre les seves obres, es pot destacar: La desescolarización obligatoria. 1973.
Ell creu en l’educació, però no en l’escola. Pensa que l’educació es pot fer a tota la ciutat. Parla de Diàleg i convivència.
Comença a sorgir la idea de la Ciutat Educadora. Tampoc pensa que sigui necessari establir un horari rígid per estudiar, com el que hi ha a les escoles rígides.
L’escola: aparell de reproducció social.
P. Bordieu i J.C. Passeron:
P. Bourdieu i J.C. Passeron escriuen: La reproducción. Elementos para una teoría del sistema de enseñanza, 1970.
Pensen que tota acció pedagògica (AP) és objectivament una violència simbòlica en tant que imposició, per un poder arbitrari (AuP), d’una arbitrarietat.
El treball pedagògic (TP), inculcació, produeix un habitus propi de la classe social que es mourà en el seu campus.
 |
| Espai social i pràctiques socials segons Pierre Bourdieu |
Ch. Baudelot i B. Establet:
Ch. Baudelot i B. Establet escriuen: La escuela capitalista en Francia, 1971. Aquest llibre és un estudi de caràcter empíric sobre educació i treball.
L’escola no unifica. El nivell d’instrucció no depèn de la capacitat . La taxa d’escolarització correspon a la classe social. L’organització dels alumnes per edats és la forma escolar del capitalisme (no té justificació científica)
Xarxes escolars: PP primària - professional i SS secundària - superior
L'educació Personalitzadora:
Emmanuel Mounier (1905-1950):
Filòsof francès, impulsor d’un corrent de pensament cristià anomenat personalisme. Va estudiar a Grenoble i a la Sorbona. El catolicisme de Mounier es troba immers en un ànsia de renovació. La seva gran obra com a escriptor busca un trencament amb les formes cristianes de la cultura i la societat burgesa. Una de les seves obre més important data de l’any 1936 i és Manifeste du service du personnalisme.
És un Filòsof cristià: té una orientació ètica(valors) i metafísica (sentit religiós). D’aquí deriva el compromís responsable, la llibertat interior, el desenvolupament creatiu i la vocació. Viure intensament i profundament.
L’educació: inducció externa per família i la comunitat, interiorització i procés de perfeccionament personal.
L’estat no pot imposar doctrina sobre educació. Sols garanties. L’estat ha de deixar fer, ha de crear escoles lliures.
Ell no està en contra del cristianisme, però l’escola laica és una alternativa necessària ja al 1800 per independitzar el poder polític del Vaticà. Parla de la filosofia aplicada a la fe cristiana a mitjans del segle XX: és el que ell entén per educació, que ha de ser oberta i no doctrinal.
Lourenzo Milani (1923-1967):
Lourenzo Milani neix a Florència. Va ser sacerdot i pedagog. Va consagrar la seva vida a l’ensenyament dels infants de les classes humil. Va escriure: Esperienze pastorali (1958), Lettera a una professoressa (1967).
Va arribar a ser capellà rector de Barbiana i va esdevenir un educador social.
L’any 1967 escriu Carta a una mestra: obra en la que denuncia el caràcter classista, classificador de l’escola.
L’escola parroquial aplegà els fracassats a l’escola oficial i demostrà que no ho són per falta de capacitat. Estan implicats en un ensenyament funcional i responsabilització, aquells nois se’n van sortir i van ocupar llocs rellevants a la societat.
No és ben bé un pedagog, ja que no sistematitza una forma de fer. Va ser un educador.
L’infant ha de rebre un afecte incondicional, però se l’ha de fer treballar molt. El més important és no perdre mai la comunicació i tampoc arribar al càstig: el càstig sempre suposa un punt de trencament de la comunicació.
Paulo Freire (1921-1997):
Va néixer a Recife, a Brasil. Va ser pedagog. Ell va néixer a les fabelas i es va llicenciar en filosofia i lletres. Estudià filosofia a la Universitat de Pernambuco i va començar la seva labor de docent a la Universitat de Recife com a professor d’història i filosofia de l’educació.
L’any 1947 va començar a alfabetitzar adults, labor que durant els anys 60 intentaria dur a terme al nord-est de Brasil, on hi havia un índex d’analfabetisme molt elevat. A partir d’aquest moment, i amb unes creences profundament cristianes, concep el seu pensament pedagògic, que és un pensament polític.
Va promoure una educació humanista, que buscava la integració de l’individu en la seva realitat nacional. Va fer una pedagogia dels oprimits, amb postulats de trencament i transformació de la societat, i va topar amb la oposició de certs sectors socials.
Va publicar llibres com: La educación com a práctica de la llibertad, 1967; Pedagogia del oprimido, 1970.
Es va dedicar a fer educació per adults a les fabelas, a formar gent obrera i camperols. A Brasil en aquell moment, qui no sabia escriure, no votava. A les seves classes la gent hi anava per aprendre a escriure, llegir i per aprendre a pensar. Dir la paraula és dir pensament. Dir la paraula és crear el món. Donar la paraula als oprimits.
Crea el Circulo de Cultura. Analfabets sí, però amb cultura. Cercles de cultura amb educadors. A finals dels 60 marxa a Xile i a Bolívia, i allà seguirà la seva producció en castellà. Quan ensenyava a Brasil, alfabetitzava. S’ha d’exiliar. No ensenyava ideologies, no volia convertir ningú en res: el seu objectiu era formar persones, explicar qui eren i on vivien. Però en un país governat per un sistema de dictadura això es veia com a revolucionari i va haver de marxar.
Freire va aconseguir que els treballadors s’interessessin pel seu voltant. Era una Alfabetització concientitzadora: la persona alfabetitzada que coneix els seus drets no es limita a ser sumís. No som tots iguals, però som conscients del que passa al nostre voltant. Alfabetització, no ideologitzadora, no doctrinària.
Pensa que s’ha de sortir de la consciència ingènua: reforma interior i transformació social. La modernitat i els mitjans de masses tenen una consciència ingènua i porten a ella.
La consciència crítica i el diàleg per transformar el món. Ell no és marxista però la seva doctrina coincideix amb aquests postulats. És cristià de consciència, però no adoctrina. La cultura és de tothom i tots han de participar. No ha d’haver una minoria sabia. El canvi social ha de venir a partir d’un canvi interior, que es projecti a l’exterior.
Postula contra l’educació bancària, la que dóna crèdits com els bancs. L’educació alliberadora destapa problemes, desmitifica la realitat, posa en el mateix bàndol educador i educand.
L’educador com a intel·lectual no és ni de la classe oprimida, ni de la classe opressora. Però actua per una o per l’altra. No ha de ser neutre, si no és sempre beneficia l’opressor. L’educador ha de prendre partit: s’ha de mostrar dades, però no fer ideologia.
És un personatge intermedi entre les idees de Mounier i Milani i els socialitzadors que vindran després d’ell.
- Alfabetització.
- Univers vocabulari.
- Descomposició sil·làbica
Quan es democratitza el Brasil, hi tornarà i ocuparà un càrrec com a ministre d’educació.
Pedagogia Crítica:
Henry Giroux (1943):
Henry Giroux neix el 1943 als Estats Units. Crític cultural i un dels teòrics fundadors de la pedagogia crítica americana. Es conegut per les seves obres en pedagogia pública, estudis culturals, estudis juvenils, ensenyaments superiors, estudis sobre els medis de comunicació i la teoria crítica.
La seva obra mostra influències que van des de Marx fins a Freire i Bauman. Defensor de la democràcia radical, s’oposa al neoliberalisme, militarisme i imperialisme i els fonamentalismes religiosos. També està en contra dels atacs neoliberals als salaris socials, el jovent, els pobres i l’educació pública i superior.
Fou professor d’història en un institut d’educació secundària. Va exercir de professor a la Universitat de Boston i a la d’Ohio. A la Universitat de Pennsylvania va ocupar una càtedra Waterby fins el 2004. El 2005 la Universitat Memorial de Canadà li va concedir un doctorat honorari en lletres. Va escriure diferents obres:
- Teachers as Intellectuals, 1988 (Los profesores como intelectuales: hacia una pedagogía crítica del aprendizaje,
1990. - Critical Pedagogy, the State, and the Struggle for Culture. 1989, with Peter McLaren.
- Sociedad, cultura y educación, 1999.
Va centrar les seves idees en els estudis culturals.
Michael Apple (1942):
Michael Apple és un important teòric de la crítica educativa i es centra en l’educació i el poder, la política cultural, la teoria curricular i la recerca, l’ensenyament fonamental i el desenvolupament d’escoles democràtiques.
Actualment és el professor de John Bascom de Curriculum i instrucció i estudis de política educativa a la Universitat de Wisconsin-Madison School of Education, on ha ensenyat des de 1970. Abans de completar la seva formació com a docent universitari, va ensenyar a escoles de primària i secundària a Nova Jersey, lloc on va créixer. També va ser president del seu sindicat de mestres.
Durant més de trenta anys ha treballat amb educadors, sindicats, grups de dissidents i governs de tot el món per la democratització de la política educativa i la seva pràctica.
El seu llibre més destacat és Ideology and curriculum.
Per a ell el currículum ha de contribuir a una comprensió crítica de la realitat, un mitjà per assolir el control de les nostres vides. A través del currículum s’ensenya a adaptar-se.
Basil Berstein (1924 – 2000):
Basil Berstein neix a Londres. Sociòleg i lingüista britànic, és conegut per les seves contribucions a la sociologia de l’educació.
Era fill d’emigrants jueus. Durant la Segona Guerra Mundial va lluitar a Àfrica, al tornar va estudiar sociologia i lingüística. Les seves aportacions s’orienten al desenvolupament d’una teoria sociològica de l’educació, inspirada en els treballs de Durkheim, Weber, Marx i els pensadors estructuralistes.
Berstein va constatar la relació entre classe social, llenguatge i educació, codis lingüístic.
Pensava que s’ha d’aprendre el llenguatge dels infants o els joves quan s’arriba a les barriades, les gergues. S’ha de conèixer el seu llenguatge i a partir d’aquí portar-los a ampliar els seus coneixements.
Se’ls ha d’adaptar al procés estàndard a partir d’allò que per a ells és més proper.
Referents Simbòlics, Romàntics i comercials:
· El Che, 1967 a Amèrica Llatina. Símbol mític, actualment ja “ni se sap” el perquè.
Ernesto “Che” Guevara, tot un mite a l’Amèrica llatina. Va ser un lluitador, un exemple que es va acabar mitificant. Va donar la seva vida per la llibertat.
El millor exemple de la seva vida, il·lustrat a la pel·lícula “Diarios de motocicleta”, de Walter Salles, on s’explica la seva joventut i perquè un jove de família benestant i amb estudis de medicina decideix deixar-ho tot pel seus ideals.
Actualment, és una figura que s’ha explotat tant que ja no se sap perquè s’admira. Ha passat de ser un mite a ser una moda
· EL Maig de 1968 a Paris: Barricades, igual que ara. La creativitat al poder.
França és un país racional. El maig de l’any 1969 van sortir al carrer, van alçar barricades i van reivindicar els seus drets. Ara han fet igual, han tornat a sortir al carrer paralitzant el país per a reclamar els seus drets. Són un país on les idees racionals i il·lustrades van quedar molt ben assentades.
Es contraposa amb Espanya, ja que aquí quan es va fer la vaga general les mobilitzacions van ser mínimes. Som un país acomodat, i ens està bé tot allò que ens dónen.
· La moguda dels Hippies 1969 a Califòrnia
La contra cultura, el rebuig a la societat dominant institucionalitzada. Va sorgir als Estats Units i va ser un moviment amb molta força. Predicaven amor i llibertat, i també s’hi va afegir el tema de les drogues per modificar l’estat de la consciència. Amor lliure, revolució sexual i, molt important, un gran rebuig al consumisme. Promouen un estil de vida comunitari.
Va ser un gran moviment que es recorda per la seva culminació al festival de Woodstock.
I en canvi s’obliden que han canviat el món:
· Luther King i la lluita contra el racisme USA (1968)
Una lluita exemplar que ha quedat oblidada en el nostre món actual i que hauria de tornar a tenir força, ja que va significar un canvi radical en les bases de la societat americana.
El 28 d’agost de 1963 va pronunciar el discurs que és la major mostra de la llibertat de la història. Ho va fer a Washington i el seu títol és “I have a dream”
· Els tancs soviètics ocupant Praga (1968): Primavera de Praga.
Allò que es coneix amb el nom de la Primavera de Praga va ser un intent des de dins de la societat de crear un socialisme democràtic, amb més avantatges i sense defectes. Però va fracassar, ja que el sistema era incapaç de reformar-se a sí mateix.
· Els bombardejos USA incendiant Viet-Nam (1969)
L’any 1973 Estats Units entra en Guerra amb el Vietnam. Era una Guerra d’herència francesa. Els bombardejos que es van fer van ser amb productes químics, i la població avui en dia encara en pateix les conseqüències.
· Nelson Mandela i el Final de l’Aparheid a Sudàfrica.
És provable que a la nostra època no hi hagi una altra figura més popular, admirada i respectada que la del Sud-àfrica Nelson Mandela. Va ser una figura clau en la lluita contra l’apartheid. Antic dirigent del Congrés Nacional Africà (ANC), primer president negre de Sud-àfrica i premi Nobel de la Pau. La seva alliberació l’any 1990 posava fi a 27 anys de presó. Va treballar amb el president reformista Frederik de Klerk, per aconseguir no sense dificultats un èxit en la transició des de la dictadura segregacionista blanca fina una democràcia multiracial, que va donar lloc a unes eleccions lliures, guanyades per l’ANC. Es crea un govern unit i una nova Constitució.
Des d’aleshores, amb el seu gran carisma, el seu rebuig a les mesures radicals i el seu sentit de la responsabilitat, han servit per fixar uns pilars polítics i econòmics nous pel país.
Actualment jubilat de la política i amb 93 anys, encara participa en un seguit de causes humanitàries.
Som el món, som els infants, tots hem estat infants.
La institució escolar, la professió de mestre,
compromesos pel món dels infants.
Que creixin en llibertat, que esdevinguin persones.
Cada escola una comunitat de persones, una institució oberta que s’estén als mitjans de comunicació, la ciutat sencera.
L’escola no pot ser aparell de reproducció . Depèn dels mestres professionals, intel·lectuals
actius en la societat.
Educar persona i comunitat
Evitar el fracàs escolar
Compensar les desigualtats socials
Educar en la pràctica de la llibertat
There's a choice we're making
we’re saving our own lives.
It's true we make a better day
Just you and me.
És una opció que fem
Estem salvant les nostre pròpies vides
Ben cert que farem un temps millor
Precisament tu i jo
