La Il·lustració i els Il·lustrats.
El sistema escolar.
La institució escolar.
Instrucció, ensenyament, educació, aprenentatge.
El sistema educatiu no és el mateix que el sistema escolar. El sistema educatiu seria tot: la família, l’entorn com a models de conducta, els mitjans de comunicació,.... en canvi, el sistema escolar seria més per imposició.
La institució escolar.................
El sistema escolar és un concepte més arcaic, de tipologia militar. Una persona dicta el que s’ha de fer i els altres obeeixen, sense qüestionar res. Però és d’aquest concepte, amb l’evolució, que sorgeix el sistema educatiu.
El sistema educatiu seria l’educació entesa com a formació i educació, absorbir tota la informació que ens envolta: no només s’aprèn a l’escola, sinó que també s’aprèn al carrer, a casa,.... i tot ha de caure en un mateix sac, no es poden ensenyar coses incoherents ni contradictòries.
Situació Social a L’Europa del Segle XVIII:
L’Europa del segle XVIII des d’un punt de vista social i institucional és aristocràtica i absolutista. El continent estava regit per una sèrie de persones que tenien tots els poders a les seves mans, i d’una forma o una altra, l major part dels habitants de qualsevol país d’Europa veu que la seva vida està encaminada pels sectors aristocràtics.
Referent a les institucions, allò que predominava a tota Europa a tots els estats eren sistemes de Monarquia Absoluta. Des de la Il ·lustració fins la Santa Aliança
A Anglaterra, l’aristocràcia domina la vida política, a més de ser poderosa als sectors econòmics: és una societat nodrida per grans patrimonis que no exclouen a les noves grans fortunes. Té una gran importància la terra. Aquesta societat és considerada com un model als segle XVIII, i té un gran poder econòmic i polític. És una aristocràcia que no té capacitat jurídica per obligar a altres sectors socials a seguir els seus plantejaments, cosa que sí que passava a Rússia.
A França, l’aristocràcia és la noblesa, més nombrosa que la anglesa, que no presenta aquella imatge monolítica de riquesa. A Anglaterra no hi ha noblesa pobre. A França, hi ha noblesa de sang que amaga la seva misèria darrera del seu títol. Això també passa a Espanya, que és el que s’anomena Hidalgos. Tot i la seva pobresa, a França (igual que a Espanya) aquest sector es troba en una posició jurídica de preeminència respecte a la resta de la societat: un burgés ric no té cap capacitat jurídica. La noblesa francesa té la capacitat de domini social per règim senyorial, però en el moment de pensar la traducció del seu poder dins la política, apareix la Monarquia absoluta, que és l’únic poder existent. A la segona meitat del segle XVIII els aristòcrates estaran en lluita constant amb els ministres per poder optar a càrrecs a l’administració.
És molt important tenir present que, tot i l’existència d’una societat estamental molt rígida, també hi ha certa mobilitat interna. A França, la noblesa és molt nombrosa i ha existit la venta de càrrecs. França és un país en el que la noblesa té moltes cares funcionant a un mateix temps: la noblesa de toga, d’espasa, de ploma, la nova noblesa,... És una mena de calaix de sastre on hi caben molts casos i situacions diferents. Han aconseguit anar més enllà dels criteris socials que semblaven tan difícils de superar.
No sempre el fet de ser membre de la noblesa s’aplica igual a tota Europa. A Anglaterra, l’aristocràcia limita amb la seva existència l’acció a la monarquia constitucional, però no té la capacitat social per obligar als servents a realitzar cap tipus d’activitat. Això sempre parlant en un marc teòric.
Al segle XVIII, Europa és una societat estamental. L’economia no és important: es basa en criteris jurídics. Tampoc és una cosa individual: l’esforç de l’individu ha de donar pas als privilegis concedits per la monarquia.
La casuística és la característica més rellevant. Tot dóna lloc a drets, possibilitats. L’home té marcat el seu destí des del moment del seu naixement. A excepció de la religió, les altes jerarquies nobiliàries ocupen càrrecs de prestigi. El baix clero és el que està format pels sectors més humils, aquells que provenen del poble, camperols.
En aquesta societat estamental, davant les possibilitats de canvi, es comporta de forma negativa: no hi ha flexibilitat per acceptar el canvi, la seva inèrcia la porta a no impulsar cap canvi, sinó a rebutjar-lo.
Dins la societat francesa, la noblesa té una gran importància: l’evolució anterior al segle XVIII permet crear persones del tercer estat que, abans de 1785 ja estan imposant els seus valors. Promulguen la idea del mèrit i de l’esforç individual.
França és un país en el que la fisonomia social permet que sorgeixin idees de canvi, però que impedeix que es dugi a terme sense una revolució. És un país en el que s’han produït canvis generacionals importants. A finals del segle XVIII, la noblesa mira més cap Anglaterra i centre Europa, com a models: són adolescents que han conviscut amb el tercer estat, que han pres la seva força de la Il ·lustració i valoren a la societat i el sistema britànic.
Per tant, a França apareix la idea de canvi a diferents grups socials: la noblesa, el tercer estat, entre grups de juristes importants. És el país des d’on es difon la idea de la il·lustració a tota Europa i el nou món, es difon l’enciclopèdia, és un país que mira a Anglaterra, les seves colònies i els Estats Units.
Els escrits de la societat francesa mostren una gran confiança en el canvi, que és possible. La idea francesa és anticipada des de la monarquia: tenen problemes d’hisenda importants, quantitativament igual que altres estats, però qualitativament són insolubles. Això no passa a Anglaterra.
L’estat, a traves dels ministres reformistes de gran categoria, com Turgot, impliquen un canvi: passa per la superació dels privilegis fiscals, impulsen un canvi que obre les portes a la participació de les elits polítiques del tercer estat, a la gestió econòmica: és una reforma política, administrativa i econòmica per impulsar la liberalització. No obstant l’existència d’aquests impulsos cap el canvi, la inèrcia cap el no-canvi no desapareix. Hi ha grans sectors de la noblesa contraris a aquests canvis i hi posaran totes les seves forces per evitar-los. Lluís XIV vol reformes però no vol perdre el caràcter absolutista de la monarquia.
Una de les definicions que podem fer d’il·lustració és que és un moviment intel·lectual que dura més de 100 anys, arranca al segle XVII i arribarà fins la segona meitat del segle XVIII. Per tant, no apareix un component generacional, tampoc serà un fenomen cohesionat.
Si es busca els principals il·lustrats, ells mateixos poden definir de morma més o menys similar al que significa aquest concepte tan complex. És un fenomen extens, la possibilitat de donar una definició molt rígida és que es pot caure en el risc de falsejar el seu contingut. Els principals autors il·lustrats són: Kant, Turgot, Voltaire, Rousseau, Montesquieu, entre d’altres.
Per alguns autors, la Il ·lustració significa la maduresa intel·lectual d’un fenomen humà. L’home s’atreveix a pensar per sí mateix, no necessita a ningú que l’ajudi, es mou a la llum de la raó; Altres autors presenten la il·lustració com el combat per esborrar la superstició de la terra; altres, la concebien referida a la Veritat , com a causa que regeix el fenomen humà des d’allò més espiritual a allò més material.
A mida que el segle XVIII avanci, la Il ·lustració avança sobre les societats europees i es fica a dintre en diferents graus. Aquesta penetració aconseguirà que durant l’últim terç del segle XIX la generació que visqui estigui molt marcada per aquest fenomen.
També es podria definir com na forma d’entendre el món i explicar-lo, una forma de considerar la trajectòria històrica i el futur. És un mètode de reflexió en el que trobem alguns aspectes que poden ser predicats sistemàticament dins de la divergència dels il·lustrats: coincideixen en el tema de l’actitud crítica del seu present i el seu passat, no els hi agrada l’estat, ni les institucions, ni l’església. També tenen una actitud crítica cap a la trajectòria de la ciència, tenen la necessitat d’analitzar el se present per millorar aspectes negatius. Volen acabar amb una Vella Europa, denigrada, per així poder donar llum a una nova. Per això molts travessaran l’Atlàntic, per portar a Amèrica allò que a Europa no serà possible.
A la vegada, els il·lustrats són optimistes respecte el futur. Creuen que l’home té una gran força intel·lectual que possibilita avançar cap el progrés. Fan del coneixement i la saviesa l’instrument bàsic de transformació.
Durant la segona meitat del segle XVIII tant a Anglaterra com a França es detecten els fonaments bàsics d’aquest procés intel·lectual. A França, Descartes; a Anglaterra, Pierre Bayle, Newton, Locke.
· Descartes: Per a ell, el més fonamental serà el descobriment de la raó que fa avançar cap el camí del coneixement intel·lectual.
· Pierre Bayle: Era protestant i va haver de marxar exiliat a França. Recull les idees de Descartes i les projecta sobre un àmbit en el que Descartes no havia entrat: la Religió.
· Francis Bacon: Aporta a la il·lustració la convicció de que l’experiència empírica és important pel coneixement humà.
· Newton: Era matemàtic. Va analitzar el funcionament de l’Univers i va arribar a la convicció de que l’Univers es regeix per lleis de caràcter universal. Amb aquesta afirmació científica important, ve a dir que la realitat humana també deu comportar-se amb els mateixos criteris. S’obre a les idees il·lustrades i a la llibertat dels individus.
· J. Locke: Va ser filòsof amb una producció de caire polític. Fa una manifestació de l’estat que hi ha a Anglaterra a finals del segle XVII. El 1690 aporta la seva afirmació de que en l’ordre del coneixement intel·lectual els homes són tots iguals, tot depèn de com es desenvolupin al llarg de la seva vida. Per això, ell pensa que l’educació és bàsica, i amb això fa una forta argumentació cap a la igualtat i la necessitat d’educació per tothom.
Aquestes idees que es mouen entre França i Anglaterra al segle XVII i XVIII seran recollides principalment per autors francesos. Però no s’ha d’oblidar que no és un fenomen exclusiu de França. La llengua francesa és la llengua de la cultura universal, de la elit, de la cort.
Autors com Voltaire, Rousseau, Montesquieu,... fan seves les idees sorgides al segle XVII i les desenvolupen, les matisen, les projecten sobre la societat francesa i des d’aquí sobre tota la cultura occidental. Per a ells, França és el país que millor sembla adaptar-se als criteris de la il·lustració.
En aquest marc l’experiència de l’Énciclopèdia té un gran protagonisme i una gran responsabilitat. Està clar que és un negoci editorial. No és cap novetat intel·lectual, ja a finals del segle XVII a Anglaterra hi havia hagut obres similars. La importància que té és que pretén ser la manifestació intel·lectual i material més avançada de la Europa del moment un instrument que penetri a la societat per aconseguir la transformació. Pot ser causa o conseqüència del triomf de la il·lustració, però el cert és que va tenir una gran difusió per tota Europa.
Demostra la convicció que tenen en la saviesa i el progrés per aconseguir la felicitat i el benestar del gènere humà.
Els objectius dels il·lustrats són els següents:
· Els il·lustrats seran crítics amb les institucions en les que es mouen. Tenen una voluntat intervencionista, volen actuar a través del treball intel·lectual. El seu treball té com a objectiu principal promoure el canvi a la societat. Aquest serà un èxit important.
· S’ha de convèncer a la societat de que el canvi és necessari: si no es canvia, s’està retrocedint i no hi haurà progrés.
· Facilitar que la seva doctrina ajudi a fer el canvi, a justificar la seva existència amb la nova situació que avança. L’enciclopèdia, com ja s’ha vist, manifesta aquesta voluntat difusora de les idees.
Entorn a la França del 1789, existeix una profunda convicció social de que el canvi és necessari. A curt termini, la il·lustració tindrà una clara manifestació a l’Amèrica del nord: la independència dels Estats Units és vista com una societat que actua sota els criteris racionals, busca la llibertat, el progrés, la felicitat,... La Declaració d’Independència que fa Jefferson té una clara ideologia il·lustrada. També es va manifestar la il·lustració en països de l’Amèrica del sud, com Haití, que va basar la seva revolució per la independència en les idees il·lustrades.
A llarg termini, les bases de la il·lustració aguanten la societat contemporània.
No es pot parlar d’il·lustració sense fer referència a una data molt important: 1789, la Revolució Francesala Bastilla. Aquesta
Els Il·lustrats:
Els il·lustrats volien la revolució per les seves idees ja formades, eren unes idees que venien de temps enrere, s’havien anat forjant poc a poc. Ells volien que la cultura arribés arreu perquè França era un país majoritàriament de camperols. Eren defensors d’abolir la monarquia absoluta i per a poder fer això, primer s’havia d’instruir al poble.
El fet de saber escriure significa poder defensar millor el pensament d’un mateix. Les persones sense alfabetitzar no ho podien fer. Aquest fet significa avançar en el coneixement.
Els il·lustrats van fer canviar el món. Hi ha dos il·lustrats que destaquen especialment per sobre dels altres: Condorcet, qui va defensar l’instrucció universal, i Rousseau que va ser un gran revolucionari del pensament i la política i l’educació
 |
El més important de Rousseau és que va ser un visionari: va saber captar les necessitats dels infants i posar-ho per escrit. Crec que part del que es teoritza actualment sobre educació està molt lligat al que diu Rousseau. Per exemple: ell parla d’observar els infants, i actualment també es parla de que s’ha d’observar els infants i saber quin tipus de nen tens al davant, que no tots són iguals i que s’ha de saber quin és el seu entorn, ja que això varia els seus models d’influència i la seva educació. A l’Emili, hi ha coses positives i coses negatives. L’educació no ha de ser un acte individualista, ja que una de les coses positives d’aquesta és que els infants treballin junts. Això enriqueix molt la seva formació: aprenen a no ser egoistes, a esperar, a que tots som diferents. Aquest aspecte és molt important. |
 |
| Condorcet |
Seguint el pensament de Rousseau, Condorcet va fer una aposta molt valenta pel seu temps. Va apostar per la educació pública, universal i per homes i dones per igual. Això és molt important, ja que encara estem en un moment en el que el paper de la dona és invisible per a tothom. La dona queda amagada dins una vida domèstica de la que no pot sortir. Sí que durant la il·lustració comencen a sorguir dones, ben posicionades socialment, que destaquen. Però de forma general no era així. Encara passaran molts anys perquè la dona tingui un paper de normalitat dins la societat.
És més, encara avui en dia aquesta normalitat en el món occidental està força present, però no és un fet global, ja que a moltes societats, ja sigui per religió o per models patriarcals ancestrals la dona no té cap paper.
El tema de la invisibilitat de les dones a la història és molt interessant, veure com a poc a poc es van fent un lloc. Tot i que l’educació els hi havia estat prohibida, hi havia dones que es saltaven les normes establertes per arribar a formar-se. La història d’una dona que va arribar a ser la primera gran matemàtica de la història, va ser portada fa poc al cinema per un director espanyol, i era Hypàtia.
La coeducació encara té molt a dir en aquest camp per poder arribar a una igualtat de gèneres total.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada