L’educació a d’arribar a tots i ha de ser un llegat per tots. Com deia Condorcet, ha de ser pública i ha d’estar a càrrec de l’estat, que s’ha de preocupar per formar els ciutadans que viuen dins les seves fronteres.
L’escola ideal hauria d’arribar a tots. A tots els països i s’hauria d’impedir que hi hagi llocs amb índex alarmants d’analfabetisme. Tot i que les ONG’s juguen un paper important, hauria d’existir un organisme mundial que s’ocupés de que els estats, per molt corruptes que siguin, no deixessin de banda l’educació. L’educació és el que fa avançar un país. De la mateixa forma que sense gana no hi haurien revolucions, sense formació no pot existir un progrés.
Per altra banda, als països occidentals, on els nivells d’alfabetització són elevats hi ha avui en dia un altre problema: és l’analfabetisme informàtic. La nostra societat es mou en xarxa i sense la informàtica,... no som res. S’hauria d’intentar que la societat avancés al mateix nivell que les tecnologies i les comunicacions, perquè avui en dia no serveix només saber llegir i escriure sinó que és imprescindible moure’s pel món de la xarxa, un món virtual a l’abast de tothom.
Aquest fet només és comparable actualment amb el que ha suposat el que Noam Husky i en Castells van anomenar La Sociedad Red. L’assimilació a la nostra societat de les noves tecnologies. És tot el progrés que després de la Segona Guerra Mundial es va accelerar, i entre això és molt important l’assimilació a la vida quotidiana d’Internet.
Internet obre tot un món virtual, paral·lel, d’informació, coneixement i recursos. S’ha de saber administrar bé, tenir un bon criteri perquè aquí hi podem trobar de tot. la característica més gran que es observar en això és que, abans de l’arribada d’Internet, per obtenir informació s’havia de recórrer a llibres, articles,... obrir cada llibre pàgina per pàgina. A Internet es troba tot de forma simultània:es poden obrir finestres, trobar enllaços, i tot es pot consultar a la vegada. És un món immediat, visual, a l’abast de tothom.
Actualment hem arribat a un punt amb les noves tecnologies de no retorn. No hi ha cap possibilitat de tornar enrere, a viure sense tecnologia. Les noves generacions que pugen ja tenen tots els termes tecnològics completament incorporats, no els hi són aliens. Per tant, de la mateixa forma que no es va poder tornar enrere amb el punt d’inflexió que provoca la revolució francesa, la sociedad red està tan instaurada que tampoc es pot fer marxa enrere. Sempre s’ha de mirar endavant, construint sobre els pilars que ja tenim posats.
Tot i aquesta informació.... m’agradaria fer una anàlisi: Actualment vivim en una societat de la informació o en una societat de la desinformació? Per una banda, com ja he dit, les televisions i Internet ens proporcionen moltíssima informació. Tot el que passa al nostre món globalitzat se sap de forma immediata a tot arreu. Un bon exemple d’això va ser l’11-S, la caiguda de les Torres Bessones a New York. Es considera el primer gran atemptat terrorista viscut segon per segon a tot el món, seguit de forma massiva i globalitzat. És la culminació de la labor globalitzadora que va començar aquell llunyà any de 1492 Cristòfor Colom al descobrir Amèrica.
Un altre fet d’aquest tipus seria el rescat dels miners xilens. Aquest rescat també va ser seguit per milions de persones de tot el món, veient què sentien els miners des de que van quedar atrapats fins que van aconseguir sortir amb vida de la mina.
Però en un món tan informat.... qui decideix què és noticia i què no ho és? Arreu del món passen coses les 24 hores del dia i quan mirem els telenotícies de totes les cadenes i els diferents diaris, tots expliquen les mateixes coses. Jo em pregunto... només passa això al món? O hi ha moltes altres noticies que no passen el filtre d’“allò que és vendible” i no ens les fan saber? Segurament la resposta sigui així de trist: hi ha coses que no interessen, i per tant, no s’explica. Un bon exemple d’això va ser la guerra a Rwanda o també la guerra a Serra Lleona, o la situació límit que hi ha a Etiòpia. Són dos conflictes als que els medis informatius no dedicaven el seu temps. Personalment, a mi m’interessaven bastant i per trobar informació era molt complicat, tot i tenir la xarxa per buscar. Pel que fa al conflicte de Serra Lleona, a part d’un documental a TV3 dels Nens Soldats, era difícil trobar més informació. Som tant occident-cèntrics que les coses que passen a Àfrica no interessen?...
El Congo, l’antic Congo Belga, és un país ric en minerals. Hi ha moltes mines però no hi ha recursos per explotar-les. Allà, la població guanya una mitjana de 0.20€ al dia. Les condicions de vida són precàries, el règim polític corrupte no fa res per millorar la situació de les persones que viuen al país. La única forma de subsistir està al límit de la legalitat: l’explotació de les mines, però és clar, sense el consentiment estatal. És una mica el mateix que passava a Serra Lleona amb els diamants de sang, però al Congo i amb altres minerals que serveixen perquè occident pugi fer servir les noves tecnologies.
La població congolesa sap on hi ha més excedent d’aquests materials, i per tant, s’excaven forats. No hi ha un estudi prèviament fet, ni enginyers que supervisin la feina: gent normal i corrent, amb gana, van a excavar i posar troncs d’arbre perquè l’obertura de la mina aguanti i no caigui. Poden excavar centenars de metres, es passen treballant 72 hores seguides, en unes condicions infrahumanes. I quan es produeix un esfondrament, els miners que hi ha dins no tenen cap possibilitat de sortir amb vida.
Ens van informar minut a minut, durant 70 dies de la situació dels miners xilens. Per què els miners del Congo no tenen dret a que sapiguem que estan allà? Per què cap d’ells no té ni la més mínima possibilitat de sortir-ne amb vida?
A les mines del Congo hi treballen molts nens. Són nens amb il·lusions, que volen anar a l’escola, però no poden perquè les seves famílies no els hi poden enviar. Treballen a les mines amb l’esperança de que serveixi perquè algun dia pugin anar a l’escola.... si en surten amb vida.
Faig una crida a la reflexió, a la desinformació que patim sobre allò que algú, quan filtra les noticies, decideix que hi ha alguna cosa que no ho és. Penso que tot el que passi al món és interessant i igual que els miners xilens van tenir la oportunitat de sortir amb vida de la mina esfondrada, espero que en algun moment els miners congolesos també puguin tenir aquesta oportunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada